William Gaines (Brooklyn, 1 de març de 1922 - Manhattan, 3 de juny de 1992) William Maxwell "Bill" Gaines, va ser un editor i coeditor estatunidenc d'EC Comics. Després d'un canvi en la direcció d'EC el 1950, Gaines va presidir el que es va convertir en una línia de còmics per a públic madur artísticament influent i històricament important. Va publicar la revista satírica Mad durant més de 40 anys.
Va ser inclòs pòstumament al Saló de la Fama del Còmic Will Eisner (1993) i al Saló de la Fama Jack Kirby (1997) de la indústria del còmic.
Biografia
Gaines va néixer a Brooklyn, Nova York, en una família jueva. El seu pare era Max Gaines, que com a editor de la divisió All-American Comics de DC Comics també va ser una figura influent en la història dels còmics. Gaines pare va provar la idea d'empaquetar i vendre còmics als quioscos el 1933, i Gaines va acceptar la proposta de William Moulton Marston el 1941 per a la primera superheroïna d'èxit, Wonder Woman. Quan va començar la Segona Guerra Mundial, Gaines va ser rebutjat per l'exèrcit dels Estats Units, la Guàrdia Costanera dels Estats Units i la Marina dels Estats Units, així que va anar a la seva junta de reclutament local i va sol·licitar ser reclutat. Es va entrenar com a fotògraf del Cos Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units a Lowry Field, a Denver. Tanmateix, quan va ser assignat a un camp d'Oklahoma City sense instal·lacions fotogràfiques, va acabar en servei permanent a KP duty. Com va explicar el 1976 a Bill Craig, de Stars and Stripes: "Com que era un menjador, aquesta assignació va ser un veritable plaer per a mi. Érem quatre i sempre trobàvem tots els trossos selectes que els cuiners havien amagat. Fregíem filet mignon i bistecs de pernil cada nit. L'horari també era fantàstic. Crec que eren vuit hores de treball i 40 de descans". Destinat a l'aeròdrom de l'exèrcit de DeRidder, a Louisiana, va ser reassignat a l'aeròdrom de Marshall, a Kansas, i després a Governors Island, Nova York. Després de deixar el servei el 1946, va tornar a casa per completar els seus estudis de química al Brooklyn Polytechnic, però aviat es va transferir a la Universitat de Nova York, amb la intenció d'obtenir un certificat d'ensenyament. El 1947, estava en el seu últim any a la NYU quan el seu pare va morir en un accident de llanxa a motor al llac Placid. En lloc de convertir-se en professor de química, es va fer càrrec del negoci familiar, EC Comics.
Carrera professional
Investigació de la Subcomissió del Senat
Amb la publicació de Seduction of the Innocent del Dr. Fredric Wertham, els còmics com els que va publicar Gaines van atreure l'atenció del Congrés dels Estats Units. El 1954, Gaines va testificar davant el Subcomitè del Senat sobre Delinqüència Juvenil. En els següents intercanvis, primer s'hi dirigeix el fiscal en cap Herbert Beaser i després el senador Estes Kefauver:
Beaser: L'única prova del que posaríeu a la vostra revista és si es ven? Hi ha algun límit que pugueu pensar que no posaríeu en una revista perquè penseu que un nen no hauria de veure-ho o llegir-ho?
Gaines: No, no diria que hi hagi cap límit pel motiu que heu esmentat. Els meus únics límits són els límits del bon gust, el que considero bon gust.
Beaser: Aleshores, creieu que un nen no pot ser ferit de cap manera, de cap manera, forma o manera, per res del que un nen llegeixi o vegi?
Gaines: No ho crec.
Beaser: No hi hauria cap límit real al que poseu a les revistes?
Gaines: Només dins dels límits del bon gust.
Beaser: El vostre propi bon gust i vendibilitat?
Gaines: Sí.
Kefauver: Aquí teniu el vostre número del 22 de maig [Crime SuspenStories núm. 22, data de portada maig]. Sembla que és un home amb una destral ensangonada que sosté el cap d'una dona que ha estat separat del seu cos. Creieu que és de bon gust?
Gaines: Sí senyor, crec que sí, per a la portada d'un còmic de terror. Una portada de mal gust, per exemple, es podria definir com sostenir el cap una mica més amunt perquè es pugui veure el coll degotant sang, i moure el cos una mica més enllà perquè es pugui veure el coll del cos ensangonat.
Kefauver: Teniu sang que li surt de la boca.
Gaines: Una mica.
Kefauver: Aquí teniu sang a la destral. Crec que la majoria dels adults s'escandalitza per això.
Fi d'EC Comics i conversió del format Mad
Gaines va convertir Mad en revista el 1955, en part per retenir els serveis del seu talentós editor Harvey Kurtzman, que havia rebut ofertes d'altres llocs. El canvi va permetre a Mad escapar de les restriccions de la Comics Code Authority. Kurtzman va deixar la feina de Gaines un any després de totes maneres i va ser substituït per Al Feldstein, que havia estat l'editor més prolífic de Gaines durant la temporada d'EC Comics. (Per a més detalls sobre aquest esdeveniment i els debats posteriors al respecte, vegeu la direcció editorial de Mad per part de Kurtzman.) Feldstein va supervisar Mad des del 1955 fins al 1986, mentre Gaines va iniciar una llarga i profitosa carrera com a editor de sàtira i enemic de la grandiloqüència.
Per celebrar la fita de tirada d'un milió de revistes, Gaines va portar el seu personal a Haití. A Haití, la revista tenia un únic subscriptor. Gaines li va lliurar personalment la targeta de renovació de la subscripció.
Malgrat la seva generositat, Gaines tenia un costat avar. Sovint interrompia reunions per esbrinar qui havia trucat a un número de telèfon de llarga distància en particular. L'editor de Mad, Nick Meglin, va qualificar Gaines de "contradicció vivent" el 2011, dient: "Era singularment l'home més barat del món i el més generós". Meglin va descriure la seva experiència de demanar a Gaines un augment de 3 dòlars a la setmana; després de rebutjar la sol·licitud, l'editor va convidar Meglin a un sopar car en un dels millors restaurants de Nova York. Meglin recordava: "Va arribar el xec i vaig dir: 'Aquest és tot l'augment!'. I Bill va dir: 'M'agrada la bona conversa i el bon menjar. No m'agrada donar augments'". (Segons el veterà artista de còmics de l'Edat d'Or Sheldon Moldoff, a Gaines tampoc li agradava gaire pagar percentatges.)
A les seves memòries, Good Days and Mad (1994), l'escriptor de Mad, Dick DeBartolo, recorda diverses anècdotes que caracteritzen Gaines com un gurmet generós a qui li agradaven les bromes pesades i que gaudia de l'insult verbal afable per part del seu personal.
1960–1992
El 1961, Gaines va vendre Mad a Premier Industries, un fabricant de persianes venecianes, però va romandre com a editor fins al dia de la seva mort, i va servir de barrera entre la revista i els seus interessos corporatius. En gran part, es va mantenir al marge de la producció de la revista, sovint veient el contingut just abans que el número s'enviés a la impremta. "El meu personal i els meus col·laboradors creen la revista", va declarar Gaines. "El que creo és l'atmosfera". Cap al 1964, Premier va vendre Mad a Independent News, una divisió de National Periodical Publications, l'editor de DC Comics. El 1967, Kinney National Company va comprar National Periodical, i després, el 1969, van comprar Warner Brothers. El 1972, Kinney es va convertir en Warner Communications.
Una de les últimes entrevistes televisades de Gaines va ser com a convidat a l'episodi de Beyond Vaudeville del 7 de desembre de 1991.
Cap al 2008, el director John Landis i el guionista Joel Eisenberg van planejar una pel·lícula biogràfica anomenada Ghoulishly Yours, William M. Gaines, amb Al Feldstein com a consultor creatiu.
Mort
Gaines va morir el 3 de juny de 1992, mentre dormia a casa seva a Nova York als 70 anys. Havia tingut mala salut els darrers anys i portava un marcapassos.
Vida personal
El primer matrimoni de Gaines va ser concertat per la seva mare. Estava casat amb la seva cosina segona Hazel Grieb. Van anunciar els seus plans de divorciar-se l'agost de 1947. Segons Completely Mad: A History of the Comic Book and Magazine de Maria Reidelbach, Gaines es va casar amb Nancy Siegel el 1955. Van tenir tres fills, Cathy (1958), Wendy (1959) i Christopher (1961). Es van divorciar el 1971. El 1987 es va casar amb Anne Griffiths. Van romandre casats fins a la seva mort el 1992.
Gaines era ateu des dels 12 anys; una vegada va dir a un periodista que la seva era probablement l'única llar d'Amèrica on els nens eren criats creuent en el Pare Noel, però no en Déu.
