Renato Dulbecco (Catanzaro, Itàlia 22 de febrer de 1914 - La Jolla, Califòrnia (Estats Units) 19 de febrer de 2012) va ser un metge, investigador i professor universitari estatunidenc, d'origen italià, guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina l'any 1975.
Biografia
Nascut a Catanzaro el 22 de febrer de 1914, era fill de Leonardo Dubecco, enginyer d'obres públiques originari de la regió de Ligúria, i la seva esposa, Maria Virdia, de família calabresa. Durant la Primera Guerra Mundial, en què el pare va ser reclutat, la família va viure a Cuneo i Torí. Després van anar a viure a Imperia (Ligúria), on el seu pare va ser transferit per a treballar. Tot i el seu interès per la física i les matemàtiques, va decidir estudiar medicina, possiblement atret per la carrera d'un oncle seu que era un cirurgià excel·lent. A la Universitat de Torí va ser company de curs de Rita Levi Montalcini i va conèixer Salvador Luria; els tres van seguir carreres paral·leles: van ser alumnes de l'anatomista Giuseppe Levi, van emigrar als Estats Units i van ser guardonats amb sengles premis Nobel de Fisiologia i Medicina.
El 1936 va obtenir el títol de medicina i va ser premiat com a millor llicenciat i per la millor tesina de llicenciatura. De 1936 a 1938 va fer el servei militar com a oficial metge. Després va treballar a l'Institut d'Anatomia Patològica, primer com a ajudant voluntari i el 1940 com a ajudant contractat. A partir de 1947 es va dedicar a la investigació en bacteriologia i posteriorment es traslladà als Estats Units, país del qual en va adquirir la nacionalitat l'any 1953.
Recerca científica
Inicià la seva recerca al costat de Salvador Luria desenvolupant investigacions sobre bacteriòfags a la Universitat d'Indiana mitjançant la utilització de raigs ultraviolats. L'any 1949 inicià la seva etapa de deu anys a l'Institut Tecnològic de Califòrnia participant en el grup dirigit per Max Delbrück investigant sobre els oncovirus animals.
A finals de la dècada del 1950 inicià la seva col·laboració amb l'estudiant Howard Martin Temin amb el qual inicià la seva recerca sobre els virus tumorals, treballs que continuà a partir de 1962 a l'Institut Salk de San Diego, on entrà en contacte amb David Baltimore i on desenvolupà investigacions sobre l'àcid ribonucleic (ARN), observant com aquest pot ser transcrit a àcid desoxiribonucleic (ADN) mitjançant la transcriptasa inversa, la qual és un factor important en la reproducció dels retrovirus. Va dedicar totes les seves investigacions a l'estudi dels tumors especialment a l'efecte dels virus sobre les cèl·lules, arribant a la conclusió que els virus poden ocupar un paper destacat en la gènesi del càncer.
L'any 1975 va compartir el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia amb David Baltimore i Howard Martin Temin pels seus descobriments referents a la interacció entre els virus tumorals i el material genètic de la cèl·lula.
Des de 1986 fou un important impulsor del Projecte Genoma Humà, essent responsable, des de 1990, de la part italiana del Projecte, duta a terme a la seu de Milà del Consell Nacional de Recerca italià.
