Lleó XII

Infància

Nascut del comte Ilario della Genga, membre de la família feudal (els comtes de Genga) del poble homònim a la regió de les Marques (aleshores a la província de Macerata, inclosa a la província d'Ancona el 1860), i de la seva esposa, la comtessa Maria Luisa Periberti de Fabriano Annibale era el sisè de deu fills. Va ser l'oncle de Gabriele della Genga Sermattei, qui al segle xix va ser l'únic nebot d'un papa en ser elevat al Col·legi cardenalici. El rumor que entre els seus avantpassats hi havia el famós artista Gerolamo Genga és completament infundat a causa de la manca de fonts documentals.

Educació i ordenació

Della Genga va estudiar teologia al Collegio Campana d'Osimo de 1773 a 1778 i, posteriorment, al Col·legi Piceno de Roma fins al 1783, quan va començar els seus estudis a l'Acadèmia de Nobles Eclesiàstics. Més tard va rebre el sotsdiaconat el 1782 i va ser ordenat sacerdot el 14 de juny de 1783 de mans del cardenal Marcantonio Colonna.

Nunci apostòlic i episcopat

El 1790 va cridar l'atenció per un brillant sermó que va pronunciar en commemoració de l'emperador Josep II. El 1792 el papa Pius VI el va nomenar secretari personal seu i, posteriorment, el 1793 va ser elegit arquebisbe titular de Tir i el 1794 va ser nomenat canonge de la Basílica de Sant Pere. Va ser consagrat a la catedral de Frascati pel cardenal Stuart i va ser enviat a Lucerna com a nunci apostòlic a Suïssa. El mateix any va ser transferit a la nunciatura de Colònia, i després de l'esclat de la Guerra de la Primera Coalició, va traslladar la seva residència a Augsburg. En aquells moments, creient que aquell seria el seu darrer nomenament, organitzà la construcció de tombes per la seva mare i per a ell mateix.

Durant els 12 anys que va passar a Alemanya, se li van confiar missions diplomàtiques delicades i importants a les corts de Dresden, Viena, Munic i Württemberg, així com davant Napoleó Bonaparte. A Alemanya, tindria tres fills il·legítims.

Durant aquest període va passar per dificultats econòmiques. Després de la dissolució dels Estats Pontificis (1798), els francesos el van considerar presoner d'estat i va passar uns anys a l'abadia de Monticelli, no gaire lluny de Genga, distraient-se amb la música i la cacera d'ocells, passatemps que continuaria després de la seva elecció al pontificat.

Cardenalat

El 1814, della Genga va ser escollit com a portador de les felicitacions del Papa Pius VII a Lluís XVIII de França després de la seva restauració i, el mateix any, va ser enviat a la Conferència de Pau de París quan Ercole Consalvi encara era a l'exili.

Va ser creat cardenal al consistori del 8 de març de 1816 amb el títol presbiteral de Santa Maria in Trastevere i va rebre el seu solideu vermell l'11 de març i la seva església titular el 29 d'abril de 1816. Més tard va ser nomenat arxipreste de la basílica de Santa Maria la Major i titular de la diòcesi de Senigallia, càrrec del qual va dimitir el setembre de 1816 per motius de salut, sense haver entrat mai a la seva diòcesi,però, el 9 de maig de 1820, va rebre, del papa Pius VII, la cobejada funció de vicari general de Sa Santedat per a la diòcesi de Roma.

L'elecció papal

El papa Pius VII va morir el 1823 després d'un altre llarg pontificat que va abastar més de dues dècades. En el conclave de 1823, della Genga va ser el candidat de la facció zelanti i, malgrat l'activa oposició de França, va ser elegit nou papa pels cardenals el 28 de setembre de 1823, prenent el nom de Lleó XII.

La seva elecció havia estat facilitada perquè es creia que estava a prop de la mort, però inesperadament es va mobilitzar. Fins i tot havia comentat sobre la seva pròpia salut als cardenals, dient que estarien elegint "un home mort". Es va dir al conclave que es va aixecar la túnica per mostrar als cardenals un parell de cames inflades i ulcerades per dissuadir-los, però això els va fer encara més ansiosos per elegir-lo. Abans que s'obrís el conclave, el Regne de les Dues Sicílies va indicar que s'oposava a cinc candidats a l'elecció, entre els quals hi havia della Genga. Si bé della Genga no va rebre ni un sol vot a la primera i segona votació, en va rebre set a la tercera i després quatre a la cinquena. Tot i que semblava que el cardenal Antonio Gabriele Severoli prevaldria el 21 de setembre, ja que tenia just per sota de la quantitat necessària, el cardenal Giuseppe Albani va interposar el veto en nom de l'Imperi Austríac contra Severoli. Tot i que més tard es va indicar que la cort francesa no estaria d'acord amb l'elecció de della Genga, el bloc de votants de Severoli va decidir votar per della Genga, i va rebre 34 vots per convertir-se en papa.

Lleó XII tenia 63 anys en el moment de la seva elecció i sovint era víctima d'enfermetats. Era alt i prim, amb un aspecte ascètic i un rostre melancòlic. En aquest moment, Vincent Strambi va exercir com a bisbe durant la resta del pontificat del Papa Pius VII abans que el seu successor, el Papa Lleó XII, acceptés la renúncia de Strambi i el convoqués a Roma com a assessor seu. Però la sobtada malaltia del Papa, que semblava que seria fatal, va impulsar Strambi a oferir la seva pròpia vida a Déu perquè el Papa pogués viure. Lleó XII es va recuperar amb gran sorpresa, però Strambi va morir d'un ictus en una setmana.

Així doncs, Lleó XII va emmalaltir després de la seva coronació, però després de la seva recuperació, va mostrar una resistència sorprenent en la realització de la seva feina. Lleó XII es va dedicar a la seva feina i era senzill en el seu estil de vida. Tenia una passió per caçar ocells i es rumorejava que havia matat un pagès amb qui discutia sobre els drets esportius.

El cardenal protodiaca Fabrizio Ruffo el va coronar com a pontífex el 5 d'octubre de 1823.

El pontificat

Política exterior i econòmica

El cardenal secretari d'Estat de Pius VII, Ercole Consalvi, que havia estat rival de della Genga al conclave, va ser immediatament destituït i les polítiques de Pius van ser rebutjades. La política exterior de Lleó XII, confiada primer a l'octogenari Giulio Maria della Somaglia i després al més hàbil Tommaso Bernetti, va negociar certs concordats molt avantatjosos per al papat. Personalment molt frugal, aquesta naturalesa es va reflectir en la seva administració, aconseguint reduir els impostos, fent que la justícia fos menys costosa i podent trobar diners per a certes millores públiques, però va deixar les finances de l'Església més confuses del que les havia trobat, i fins i tot l'elaborat Jubileu de 1825 no va solucionar realment els assumptes financers.

Pel que fa a les Guerres d'Independència Hispanoamericanes, inicialment va mostrar una cautelosa postura de neutralitat entre l'Imperi Espanyol i les Repúbliques Hispanoamericanes, sense reconèixer-les diplomàticament, però permetent l'ordenació sacerdotal de clergues simpatitzants dels moviments independentistes, buscant evitar declaracions explícites contra els independentistes per por de polítiques anticlericals dels Libertadors en resposta, així com un abús del patronato real a Espanya per pressionar el Papa perquè augmentés la seva hostilitat. Però després de rebre representants de la Cort espanyola (recolzada al seu torn per la Santa Aliança) i també enviats de la Gran Colòmbia proposant un Concordat, va emetre opinions contra aquest últim per tal de restablir la tranquil·litat i l'ordre als seus súbdits en aquells dominis, influint en el rebuig de la Santa Seu als Exèrcits patriòtics que afirmen ideologies liberals i els errors modernistes de la Il·lustració (percebuts per l'Església com a heretgies) contraris a la llei natural i a la concepció tomista de la política (citant com a exemple la seva aplicació en la descristianització de França durant la Revolució Francesa), així com considerant que la causa del desordre sociopolític a l'Amèrica Llatina provenia dels insurgents amb les seves rebel·lions contra l'autoritat legítima i buscant forçar la pràctica de les doctrines voluntaristes del Contracte Social, una obra condemnada a l'Índex de Llibres Prohibits, que impedia una pacificació del continent en una situació d'anarquia des de la invasió napoleònica (aquesta crítica, malgrat els rumors populars, no va ser influenciada per les simpaties papals per la Monarquia tradicional ni per cap pressió del Congrés de Verona). Va ser així com va proclamar l'encíclica Etsi Liam Diu, en continuïtat amb l'anterior encíclica proreialista, Etsi longissimo terrarum, en què exhortava el clergat hispanoamericà "a aconsellar i insistir entre els fidels en l'obediència i la submissió a la legítima sobirana i pàtria", és a dir, a mantenir intacte el Pacte amb la Monarquia Hispànica inspirant la població comuna a ser fidels vassalls i a abjurar de les "noves idees" de la Il·lustració hispanoamericana i el seu laïcisme (especialment l'amenaça que els estats-nació es proclamarien els nous rectors sociopolítics dels destins de la societat, en detriment de la supremacia espiritual de l'Església segons l'agustinianisme polític), així com per aconseguir una reconciliació entre els hispanoamericans implicats en una guerra civil fratricida que amenaçava de fragmentar els llaços polítics de la hispanitat. Tanmateix, a causa de problemes logístics, el document no va ser lliurat als hispanoamericans fins després de la batalla d'Ayacucho (les guerres d'independència ja havien acabat amb la derrota reialista) i les elits criolles i liberals, un cop van saber de la seva existència, van aprofitar l'oportunitat per acusar el document de ser una falsificació espanyola (una controvèrsia historiogràfica que es resoldria amb l'alliberament dels Arxius Vaticans per part de Lleó XIII a finals de segle, revelant la còpia original).

El Jubileu de 1825

L'esdeveniment central del pontificat de Lleó XII va ser la celebració del jubileu el 1825, l'únic que es va celebrar regularment en tot el segle xix. De fet, el 1800 no va ser possible celebrar-lo perquè Roma havia estat ocupada per tropes franceses fins uns mesos abans. Fins i tot posteriorment l'aniversari no es va respectar: el 1850 es va ometre a causa de la República Romana de 1849 i el 1875 Pius IX es va veure obligat a celebrar el jubileu dins del Vaticà a causa de la captura de Roma el 1870.

La proclamació del jubileu per part de Lleó XII va representar una posició personal valenta del Papa, un veritable repte per veure com el món catòlic respondria a la invitació de l'Església, en un context cultural i espiritual en profunda transformació.

Molts es van oposar a la proclamació del Jubileu. En particular, els sobirans europeus, inclosos els catòlics, estaven preocupats que el previsible gran moviment de pelegrins pogués afavorir la circulació d'idees i agents revolucionaris, perillosos per a l'ordre públic. Fins i tot dins de la Cúria Romana va esclatar la "batalla del Jubileu", entre la ferma intenció del pontífex i les preocupacions concretes de molts alts prelats. A les pors per la seguretat, motivades també pels recents aixecaments de 1820-1821 i pel bandolerisme que infestava el camp al voltant de Roma, s'hi van afegir preocupacions econòmiques, a causa del gran compromís financer necessari per acollir els fidels. Un compromís que les arques de l'Estat Pontifici, esgotades pels esdeveniments napoleònics, haurien tingut dificultats per sostenir. Al final, la determinació del pontífex Lleó XII va superar totes les objeccions:

Lleó XII amb la butlla Quod hoc ineunte saeculo va convidar els creients a venir a Roma, definida com una Jerusalem Santa, per obtenir la indulgència plenària, és a dir, el perdó total dels seus pecats.

L'Any Sant va començar oficialment la vigília de Nadal, el 24 de desembre de 1824, amb el ritu d'obertura de la Porta Santa a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Al mateix temps, tres cardenals legats (Giulio Maria Della Somaglia, Benedetto Naro i Bartolomeo Pacca) van obrir les Portes Santes de les altres basíliques patriarcals: Sant Joan del Laterà, Santa Maria la Major i Sant Pau Extramurs, que, inutilitzable a causa de l'incendi de 1823, va ser substituïda per Santa Maria del Trastevere. El perdó jubilar s'obtenia visitant les quatre basíliques: trenta vegades per romans, quinze vegades per estrangers.

De la solemne cerimònia d'obertura tenim una descripció única en el seu gènere, escrita per una princesa reial, Maria Cristina, filla de Víctor Manuel I de Sardenya i futura reina de les Dues Sicílies, que és honorada per l'Església amb el títol de beata. Va assistir a la funció amb la seva mare Maria Teresa i la seva germana, descrivint la cerimònia amb gran detall.

El jubileu de 1825 va ser preparat acuradament a nivell espiritual pel Papa, que va voler encarregar-se personalment de l'organització de l'esdeveniment. L'Any Sant pròpiament dit va ser precedit per missions, celebrades per predicadors religiosos l'agost de 1824 a les principals places de Roma amb una gran afluència de gent, i per disposicions que regulaven les cerimònies i l'impacte social de l'esdeveniment. Es van prohibir les representacions teatrals i els balls i es va limitar l'horari d'obertura de les tavernes mentre es restauraven les esglésies i es preparaven els hospicis per acollir els pelegrins. Les confraries romanes, en particular l'Arxiconfraria de la Trinitat dels Pelegrins, van treballar per ajudar els estrangers que arribaven a Roma, proporcionant menjar i allotjament i donant almoines als necessitats. Seguint l'exemple de Lleó XII, que, tan bon punt va ser elegit, va voler restablir el dinar que s'oferia als pelegrins pobres i que servia el mateix pontífex vestit amb davantal, tota la societat romana es va involucrar en la recepció d'estrangers organitzada per les confraries, fins i tot les dames de l'aristocràcia, en una competició de caritat que vorejava l'ostentació.

En el seu diari, Massimo d'Azeglio, un conegut patriota, home de lletres i artista, piemontès de naixement però resident durant llargs períodes a Roma, dóna testimoni del clima sever imposat a la ciutat per les celebracions del Jubileu:

Algunes mesures tenien com a objectiu millorar l'administració de la ciutat i de l'Estat. Aquestes es referien, entre altres coses, a la reforma de les parròquies, la lluita contra el bandidatge, la simplificació dels procediments judicials. Però també a la congelació dels lloguers i els desnonaments, el desenvolupament de la construcció, la roba femenina i el consum d'alcohol. L'esforç de bon govern va començar amb la Visita Apostòlica, un estudi de l'estat de les esglésies i els hospitals per centrar-se en els problemes crítics, estudiar les solucions i planificar la recuperació. El Jubileu es va convertir així en una oportunitat de coneixement i intervenció, representativa de les aspiracions de reforma de tot el pontificat de Lleó XII.

El Jubileu de 1825 va ser concebut per Lleó XII com a representació d'una reconciliació col·lectiva ideal després dels esdeveniments napoleònics. En realitat, la crida del Pontífex va ser rebuda per un nombre limitat d'adeptes, en línia amb la tendència a la baixa que ja havia començat al segle anterior, un signe d'un declivi a llarg termini. A més, les anàlisis històriques mostren que l'afluència predominant de pelegrins va provenir principalment de la península italiana, implicant la resta d'Europa i el món en una mesura insignificant.No obstant això, la celebració del Jubileu el 1825 va marcar un moment important de continuïtat en la tradició mil·lenària de l'Església, reconfirmada més tard al Jubileu de 1900, quan Lleó XIII a la butlla d'indicció es va referir precisament a l'anterior, celebrat 75 anys abans per Lleó XII.

Política interna

Va començar el pontificat repartint diners entre els pobres i assignant cent dots a noies escollides a l'atzar. Va desenvolupar una política econòmica destinada a retallar despeses, cosa que li va permetre abolir alguns impostos.

La política domèstica de Lleó XII va ser d'un conservadorisme extrem: "Estava decidit a canviar la condició de la societat, retornant-la al màxim de les seves possibilitats als antics usos i ordenances, que considerava admirables; i va perseguir aquest objectiu amb un zel mai decaient". Lleó XII va destacar per la duresa amb què va enfrontar-se a la societat secreta dels Carbonaris, en publicar la butlla Quo Graviora de 1825. Durant el Jubileu de 1825, promogut i fortament desitjat per Lleó XII com a forma de reconciliació pels passats esdeveniments napoleònics, els dos carbonaris Angelo Targhini i Leonida Montanari van ser condemnats públicament a la guillotina a la Piazza del Popolo de Roma, per ordre de Monsenyor i governador de Roma, el futur cardenal Tommaso Bernetti. El cardenal legat Agostino Rivarola, investit de poders extraordinaris, va ser enviat a Ravenna per reprimir els Carbonaris.

Lleó XII es va fer impopular entre el poble pel fet que els obligava a seguir unes normes infinites que afectaven la vida privada i els assumptes públics. Obligà a tots els residents romans a escoltar els comentaris del catecisme catòlic. Va decretar que un modista que vengués vestits baixos o transparents incorreria en excomunió ipso facto. El papa també va negar als jueus el dret a posseir possessions materials i els va permetre el menor temps possible per vendre les seves pertinences. Va reviure les regulacions de l'Edat Mitjana pel que fa a la segregació i les marques d'identificació. Tot això va portar molts jueus de Roma a emigrar a Trieste, Llombardia i Toscana.

Va ser un papa extremament conservador i va lluitar aferrissadament contra l'expansió del liberalisme. Va prohibir les societats bíbliques, d'origen protestant i sovint finançades per la maçoneria,

"Els resultats del seu mètode de governar els seus estats aviat es van manifestar en insurreccions, conspiracions, assassinats i rebel·lions, especialment a Úmbria, les Marques i la Romanya; la repressió violenta de les quals, mitjançant un sistema d'espionatge, denúncia secreta i aplicació a l'engròs de la forca i les galeres, va deixar als que vindrien després un deute terrible, irritant i perdurable d'odis de partit, de desmoralització política i social, i –el pitjor de tot– un menyspreu i enemistat amb la llei, com a tal."

Fortament influenciat pels jesuïtes, va reorganitzar tot el sistema educatiu, posant-lo completament sota el control sacerdotal i exigint que tota la instrucció secundària es dugués a terme en llatí, tal com exigia de tots els procediments judicials, que ara també estaven completament en mans eclesiàstiques. Totes les institucions caritatives dels Estats Pontificis van ser posades sota supervisió directa. Va publicar el codi Reformatio Tribunalium. Va reorganitzar les universitats del seu estat amb la butlla Quod divina sapientia, d'agost de 1824, dividint-les en dues classes: a la primera va assignar les de Roma i Bolonya, amb trenta-vuit càtedres; a la segona les de Ferrara, Perugia, Camerino, Macerata i Fermo, amb disset càtedres. Alhora, va establir la Congregació d'Estudis, amb l'objectiu de controlar la tasca de les mateixes universitats. Es va donar més espai a l'educació científica, per exemple amb la institució d'una llicenciatura en farmàcia. També va voler revisar l'anomenat "índex de llibres prohibits" i, dins d'aquesta repressió destaca un gest força incongruent: va permetre la lliure circulació de les obres de Galileo Galilei.També va definir un projecte per a la reforma de les parròquies romanes, suprimint-ne 17 i creant-ne 9. Per tal de donar més força a les congregacions, va reemplaçar molts laics de l'administració civil per eclesiàstics.

Tot i que sovint es considerava un ultraconservador, Lleó XII tenia una alta opinió del sacerdot catòlic liberal Lamennais, que tenia un retrat seu penjat a les seves cambres privades. Quan aquest últim va visitar Roma el 1824, Lleó li va oferir un apartament al Vaticà i el 1828 un cardenalat. Segons el cardenal Nicholas Wiseman davant del consistori en ple, va dir que Lamennais era "un escriptor distingit, les obres del qual no només havien prestat serveis eminents a la religió, sinó que havien alegrat i meravellat Europa". Tanmateix, alguns creuen que la cita en realitat era sobre l'historiador John Lingard.

Lleó XII tenia una fascinació per l'arqueologia. Quan Jean-François Champollion va desxifrar els jeroglífics egipcis, Lleó XII el va convidar a Roma per estudiar-ne els obeliscs. Més tard, Lleó XII va imprimir i gravar l'obra de Champollion a càrrec seu. Champollion va escriure més tard al cardenal Wiseman: "És un veritable servei que Sa Santedat presta a la ciència, i estaré encantat si tingués la bondat de dipositar als seus peus l'homenatge del meu profund agraïment.

Controvèrsia sobre la vacunació

Diversos textos atribueixen la prohibició de la vacunació contra la verola a Lleó XII. En particular, Benedetto Croce va escriure que "el papa, que de manera similar va abolir els codis i tribunals establerts pels francesos, volia tornar a les ordres dels vells temps, i va tornar a tancar els jueus en guetos i els va obligar a assistir a les pràctiques d'una religió que no era la seva, i fins i tot va prohibir la inoculació de la verola que barrejava la limfa de les bèsties amb la dels homes: esforços vans que després van cedir més o menys a les necessitats de l'època".

Segons Donald J. Keefe cap document oficial informa d'aquestes afirmacions. Dels textos de l'època sembla que el papa Lleó es va limitar a eliminar l'obligació de la vacunació el 1824 (impopular entre grans sectors de la població per la seva suposada perillositat, tot i que havia estat obligatòria, dos anys després de l'esclat d'una epidèmia de verola, a l'Estat Pontifici el 20 de juny de 1822 pel comte Monaldo Leopardi, gonfalonier i pare de Giacomo Leopardi), tot mantenint l'obligació de la seva lliure administració:

Segons el metge Giacomo Tommasini, això va portar la població, especialment al camp, a descuidar la vacunació malgrat que la Comissió Provincial de Sanitat va posar la vacuna a disposició dels que la sol·licitaven i malgrat els esforços dels mateixos metges. Així, una epidèmia posterior, que va tenir lloc el 1828, només a la ciutat de Bolonya, va causar 553 morts, i una tercera epidèmia va colpejar el 1835.

Cal destacar que la vacunació contra la verola no era obligatòria en molts estats europeus en aquell moment, inclòs el Regne de Sardenya, on només va esdevenir obligatòria el 1859. En comparació, Anglaterra va oferir la vacunació gratuïta el 1840 i la va fer obligatòria el 1853.

Cal destacar que el 1824 Lleó XII va atorgar a Luigi Sacco l'Orde Eqüestre de l'Esperó d'Or com a agraïment per l'enviament de 108 exemplars del seu llibre sobre vacunació que es van distribuir a les oficines de salut de l'Estat Pontifici. Aquest fet va ser descobert per AP Gaeta en una correspondència inèdita trobada per ell als Arxius Secrets del Vaticà. Comentant aquesta descoberta, Maria Luisa Righini Bonelli assenyala que "el que alguns volien afirmar, que Lleó XII s'hauria mostrat en contra del que havia fet Pius VII i especialment el cardenal Consalvi, promotor de l'edicte emès el 1822 a favor de la vacunació, no sembla, per tant, fiable".

La qüestió ha estat aclarida definitivament per Bercé i Otteni que, amb una àmplia i documentada discussió, han demostrat que no es tractava d'una prohibició sinó de fer opcional la vacunació, cosa que havia trobat una forta oposició per part de la població. Segons Bercé i Otteni, els biògrafs i contemporanis de Lleó XII no esmenten cap interdicte. Els autors atribueixen l'origen de la mítica prohibició de vacunació de Lleó XII a la personalitat del cardenal della Genga quan va esdevenir papa el 1823. La seva intransigència i pietat van alienar l'opinió liberal molt ràpidament. La seva espiritualitat austera el va convertir en objectiu de crítiques i comentaris burletes. Els viatgers anglesos que visitaven la península i molts dels diplomàtics establerts a Roma van comentar la severitat del pontífex. L'absència d'una prohibició queda demostrada pel fet que el 1828 la Societat Medicoquirúrgica de Bolonya va poder implementar una campanya de vacunació. L'existència de rumors entre els contemporanis sobre aquesta suposada, però falsa, obligació també està testimoniada amb certesa, informada per la mateixa circular de Tommasini i pel poema de Belli Er linnesto.

Activitats

Lleó XII va beatificar 15 persones en el seu pontificat:

Celebracions del 1824

• 27 de març de 1824
  • Villana de' Botti (1332-1361), del Tercer orde de la penitència de Sant Domènec
• 30 de març de 1824
  • Joan de Vicenza († 1181), bisbe benedictí de Màntua i de Vicenza màrtir

Celebracions del 1825

• 8 de març de 1825
  • Angelina de Marsciano (1377-1435), vidua, fundadora del monestir del Tercer orde regular de Sant Francesc a Foligno
  • Bernardo Scammacca (1430-1487), prevere de l'Orde de predicadors
  • Angelo da Gualdo Tadino († 1325), religiós camaldulès, eremita
  • Jaume d'Ulm (1407-1491), religiós de l'Orde de predicadors
• 23 de maig de 1825
  • Julià de Sant Agustí (1550-1696), religiós de l'Orde de frares menors
• 5 de juny de 1825
  • Alonso Rodríguez Gómez (1533-1617), religiós de la Companyia de Jesús
• 19 de juny de 1825
  • Ippolito Galantini (1565-1619), catequista
• 18 de desembre de 1825
  • Angelo d'Acri (1669-1739), prevere de l'Orde dels Frares Menors Caputxins

Celebracions del 1826

• 10 de maig de 1826
  • Jordà de Saxònia († 1237), prevere, mestre general de l'Orde de predicadors
• 20 de desembre de 1826
  • Imelda Lambertini († 1333), religiosa, dominica del monestiro de Bolonya
• 26 de setembre de 1827
  • Violant de Polònia († 1298), vidua, abadessa de l'Orde de Santa Clara

Celebracions del 1828

• 26 de març de 1828
  • Nicola Paglia (1197-1256), prevere de l'Orde de predicadors
  • Bernardino da Fossa (1421-1503), prevere de l'Orde de frares menors
  • Elena Duglioli (1472-1520), vidua
• 25 d'agost de 1828
  • Maddalena Panattieri († 1503), del Tercer orde de la penitència de Sant Domènec
• 1 d'octubre de 1828
  • Joana d'Aza († 1203 aproximadament), mare de sant Domènec
  • Giovanna Soderini († 1367 aproximadament), religiosa del Tercer orde servita
• 21 de setembre de 1828
  • Maria Vittoria De Fornari Strata (1562-1617), vidua, fundadora de l'Orde de la Santíssima Anunciació

Lleó XII també va nomenar Pere Damià Doctor de l'Església el 27 de setembre de 1828, a més de la canonització formal que va presidir.

El papa també va aprovar els Missioners Oblats de Maria Immaculada el 17 de febrer de 1826 quan va donar reconeixement oficial a la congregació.

Va celebrar 8 consistoris en què va elevar 25 nous cardenals al cardenalat. Entre aquests, el cardenal Bartolomeo Alberto Cappellari, futur papa Gregori XVI, va ser nomenat el 13 de març de 1826. A més, Lleó XII va nomenar tres cardenals que va reservar in pectore, però que més tard va revelar.

Per a les assignacions del desembre de 1824, Lleó XII va considerar elevar Félicité de La Mennais tot i conèixer el seu caràcter groller i les seves posicions socials i morals extremes. No obstant això, el nomenament mai es va produir, però altres fonts al·leguen que va rebutjar la invitació del papa. Per a l'assignació de l'octubre de 1826, Lleó XII havia nomenat un cardenal in pectore que va revelar més tard el 1828, però diverses fonts posteriors indiquen que el reconegut historiador anglès John Lingard també va ser nomenat cardenal in pectore i simplement mai es va anunciar. En el consistori de 1828, el bisbe d'Osimo e Cingoli Timoteo Maria Ascensi havia de ser nomenat cardenal, però va morir nou dies abans que se celebrés el consistori.

Lleó XII va publicar almenys 6 encícliques durant el seu regnat.

Rumors d'una relació

Es va al·legar que Lleó XII tenia una relació com a jove prelat amb l'esposa d'un guàrdia suís (conegut com a Pfiffer). L'al·legació va ser portada a l'atenció del papa Pius VI, que es va reunir amb el prelat per discernir la veritat de l'assumpte. Va refutar totes les afirmacions al papa i l'assumpte es va abandonar en aquell moment, excepte pel fet que della Genga va afirmar que era proper a Pfiffer.

Sembla que Lleó XII havia rebut el sagrament de l'extrema unció disset vegades durant tota la seva vida; una d'aquestes vegades va ocórrer després de les dificultats de la coronació i, com que es va recuperar després d'haver estat donat per mort la nit de Nadal, la gent va cridar un miracle.

El 5 de febrer de 1829, després d'una audiència privada amb el nou cardenal secretari d'Estat, Tommaso Bernetti, va emmalaltir sobtadament i semblava saber que la seva fi era a prop. El 8 de febrer va demanar i rebre el Viàtic i va ser ungit. El 9 de febrer va caure en la inconsciència i l'endemà al matí va morir. El ministre a Roma del rei francès Carles X, François-René de Chateaubriand, que va estar a prop dels fets, va escriure: "El papa va morir d'aquella afecció hemorroïdal a la qual estava subjecte. La sang, en ser portada a la bufeta, va ocasionar una retenció que van intentar alleujar mitjançant una incisió. Es creu que Sa Santedat va resultar ferit per l'operació. Sigui com sigui, després de quatre dies de patiment, Lleó XII va morir aquest matí a les nou quan arribava al Vaticà, on un agent de l'Ambaixada havia passat la nit". Va ser enterrat en un monument seu a la Basílica de Sant Pere el 15 de febrer de 1829. Les seves restes van ser traslladades i enterrades davant l'altar del Papa Lleó I el 5 de desembre de 1830.

Es considera que Lleó XII va ser un home de caràcter noble, amb una passió per l'ordre i l'eficiència, però que no tenia coneixements sobre els desenvolupaments temporals del seu temps. El seu govern va ser impopular a Roma i als Estats Pontificis, i durant diverses etapes del seu regnat va disminuir considerablement les possibilitats dels seus successors de resoldre els nous problemes que els afrontaven. Un rastre de la impopularitat generalitzada d'aquest papa roman a l'epitafi de l'estàtua de Pasquino: " Aquí jeu della Genga, per la seva pau i la nostra ".

• Leo XII at The Papal Library
• Artaud de Montor: Histoire du Pape Léon XII. 2 vols., 1841
• Schmidlin I, p. 367–474
• M. Rossi: Il conclave di Leone XII. Lo Stato Pontificio e l’Italia all'indomani del Congresso di Vienna. 1935
• EC VII, 1156–1158
• LThK². Vol. VI, Sp. 952–953
• Georg Schwaiger: Leo XII. In: LThK³ 6 (1997), 827–828.
• Kelly: Reclams Lexikon der Päpste. 1988, p. 322f.
• Plantilla:BBKL
• Plantilla:EnciclopediaDeiPapi
• Plantilla:DDB
• Catholic-Hierarchy entry
• Mecham, J. Lloyd. “The Papacy and Spanish-American Independence.” The Hispanic American Historical Review 9, no. 2 (1929): 154–75. [7].
• Montgomery, Walter A. “The Pontificate of Leo XIII.” The Sewanee Review 11, no. 2 (1903): 234–40. [8].
• Reinerman, Alan. “Metternich and Reform: The Case of the Papal State, 1814-1848.” The Journal of Modern History 42, no. 4 (1970): 524–48. [9].