Karabane

L'etimologia de Karabane encara no s'ha esclarit. Podria estar vinculada a la paraula wòlof karabané, que significa 'que parla molt', o potser al portugués (casa caban: 'final de les cases'), una possible al·lusió al fet que aquest poble fou la primera capital francesa a la Baixa Casamance. Segons altres fonts, prové de karam akam, que significa 'a l'altra banda del riu'. Aquestes incerteses també ajuden a explicar la inestabilitat de la grafia: Karabane amb k inicial que afirma tenir un origen més diola o wòlof, i Carabane amb c, que argumenta a favor d'un origen llatí, probablement portugués, o una afrancesació deliberada.

Situació

Amb una superfície total de 57 km², Karabane és l'illa principal i la darrera de la desembocadura del riu Casamance, a la riba esquerra, davant la punta de Diogué. És a 12º 32' de latitud nord i a 16º 43' de longitud oest, i es troba –via cap a Elinkine– a gairebé 60 km de Ziguinchor, la capital de la regió del mateix nom, i a poc més de 500 km de Dakar, la capital de Senegal.

"Cal tenir paciència per a arribar a l'illa de Karabane", es diu hui encara. Això era encara més cert al segle XIX, quan, segons un relat, un viatge en vaixell de 26 hores des de Rufisque (a prop de Dakar) fins a Karabane es considerava força ràpid, a causa d'un vent favorable. Les rutes més variades i ràpides permeten ara arribar a la Baixa Casamance per carretera, mar o aire, però, a manca d'un enllaç marítim directe, aquesta és sols la primera etapa del viatge.

Geologia i erosió

De formació geològica recent, Karabane consta d'un banc d'arena i al·luvions. Com van assenyalar els primers observadors francesos, els sòls de l'àrea estan generalment compostos d'arena fina i argila, en diverses combinacions i capes, depenent dels factors naturals i de l'activitat humana. A Karabane, però, "l'arena sembla existir gairebé sola". L'escassetat d'argila explica per què les cabanes solen estar fetes de palla sobre una estructura de fusta.

En una àrea plana i pantanosa, les branques i les arrels dels manglars formen un dic natural en què s'acumulen dipòsits de petxines d'ostres, barrejades amb fang i restes vegetals. Aquest embolic ajuda a retenir el sòl i segurament guanyaria terreny si la força dels corrents no hi fes l'efecte contrari.

Amb una elevació que amb prou feines supera els 2 m, el sud de l'illa s'inunda parcialment durant l'estació de pluges, i no es pot descartar la submersió total d'ací a uns anys. Amb marea baixa, les planes fangoses queden exposades, per això els vaixells de quilla a penes hi poden atracar. Per a fer escala, Le Joola va haver de fondejar a uns 500 m al nord del poble, a una profunditat de 8 a 10 m.

Ja el 1849, s'hi veien signes d'erosió quan es va observar que la casa del resident —el representant del govern a l'illa—, que havia estat víctima d'incendis dues vegades, havia hagut de ser reconstruïda més enrere cada vegada, mentre que el lloc originari ara està negat, fins i tot amb marea baixa. Els fenòmens d'erosió costanera i salinització que afecten l'oest del Senegal també són motiu de preocupació ací.

Gràcies als pous, l'aigua dolça és disponible a una fondària raonable per al reg i les necessitats domèstiques, però fins a la instal·lació d'una bomba el 2006, calia transportar l'aigua potable amb canoa des d'Elinkine.

S'hi està fent un estudi dels fenòmens d'erosió amb la Universitat de Ziguinchor. Se n'han identificat tres temes. L'erosió de les onades (costa nord-est), l'erosió de l'arena a causa dels corrents laterals (costa nord) i la intrusió d'aigua salada als bolongs (rierols de marea) requereixen solucions diferents (dics, espigons, preses), però en molts llocs, plantar o replantar manglars és essencial, i cal fer modificacions de l'hàbitat (amb xanques de baixa alçada per a substituir les lloses de formigó).

Clima

A la Baixa Casamance el clima és tropical. Es caracteritza per una estació seca —en el sentit de no plujosa, però sí humida— i una temporada humida, també anomenada hivernació, que sol començar al juny i acaba a l'octubre. Per la proximitat de l'oceà, el nivell d'humitat de l'aire sempre es manté per sobre del 40% i contribueix a la vegetació exuberant. Gràcies als vents alisis marítims, procedents de l'anticicló de les Açores, l'illa gaudeix d'un clima agradable durant tot l'any. De nord a nord-est, aquests vents són frescs, sempre humits i tenen una petita amplitud tèrmica diürna. La seua presència és apreciada pels surfistes d'estel. Les activitats agrícoles, i especialment el conreu d'arròs, depenen de les precipitacions. Wah uŋejutumu, emitai elaatut ('Si un projecte no arriba a bon port, és perquè no ha plogut.'), diu un proverbi floup. Invocar fetitxes quan no plou forma part dels ritus animistes tradicionals. De fet, durant les darreres dècades, hi ha hagut una disminució general de precipitacions, que amenaça la productivitat dels arrossars, augmenta la salinitat del sòl (ja que ja no està prou lixiviat) i contribueix a la degradació dels manglars. Al maig i al juny, la temperatura de l'aire és d'uns 28°C. Al gener i al febrer —els mesos més freds— al voltant de 24°C. Temperatures inferiors a 18°C són excepcionals. Al setembre, la temperatura de l'aigua de la mar observada a la superfície és 26°C.

Flora

En el passat, alguns consideraven l'illa àrida, amb vegetació escassa, i "on només és probable que prosperassen els cocoters" i "on és molt difícil aconseguir verdures". En aquest clima tropical, la vegetació és, però, més abundant que al nord, sobretot durant l'estació de pluges. Desitjós de cridar l'atenció de l'administració colonial, que considerava insuficientment implicada a Casamance, el comerciant Emmanuel Bertrand-Bocandé li havia presentat un informe detallat, Carabane et Sedhiou. Des ressources que présente en son état actuel les comptes français établissments sur les bords de la Casamance, en què inventariava fil per randa les espècies vegetals presents llavors a l'illa, observacions que continuen sent valuoses hui.

La major part de Karabane és coberta de boscos de manglars, que fan un matoll impenetrable que sols es pot creuar per camins marcats. Els manglars són de les poques espècies capaces d'adaptar-se a aquest entorn difícil, caracteritzat per una alta salinitat, una baixa oxigenació del terra pel llim, un sòl inestable i la immersió de les arrels. La degradació dels manglars i la transformació del sòl en salines, un problema de llarga data a la zona, també afecta Karabane. Aquest fenomen es deu a causes naturals i antròpiques, com ara l'explotació incontrolada de fusta i marisc. S'estan fent esforços per a protegir els manglars, i també per conscienciar-ne els jóvens.

Els visitants poques voltes entren al cor dels manglars, se senten més atrets per les palmeres i cocoters que voregen la platja i donen a Karabane el seu aspecte de postal. Els cocos ocupen un lloc privilegiat en els recursos de l'illa.

No tan espectaculars com en altres localitats de la Baixa Casamance, els arbres de kapok hi són presents i la seua fusta grisenca, molt lleugera i fàcil de treballar, troba molts usos, des de la construcció de portes fins a la fabricació de caiucs. Les canoes diola, de 6 a 8 m de llargària, es caracteritzen per estar tallades d'una sola peça de fusta, a diferència de la canoa tradicional senegalesa. Es fan amb aixa del tronc d'un arbre de kapok.

Fauna

Els primers exploradors occidentals ja hi havien notat la presència d'ocells. Hui, tot i que el Parc Nacional de la Baixa Casamance i la Reserva Ornitològica de Kalissaye no han reobert des dels anys de conflicte, Karabane continua sent una zona favorable per a l'observació d'aus. Un estudi ornitològic del 1998 confirmà la presència d'aquestes espècies a l'illa: <i>anhingidae</i> (Anhinga africana), bernat pescaire goliat (Garza goliath), voltor de les palmeres (Gypohierax angolensis), bec de cua negra (Limosa limosa), polit cantaire (Numenius phaeopus), becut (Numenius arquata), xatrac gros (Sterna caspia), tórtora de bec roig maragdina (Turtur afer), tórtora de collaret (Streptopelia semitorquata), falciot cuablanc africà (Apus caffer), alció del Senegal (Halcyon senegalensis), Camaroptera brachyura, mosquer de Say (Terpsiphone rufiventer), corb pitblanc (Corvus albus), bec de coral cuanegre (Estrilda wrens) i gafarró de Moçambic (Serinus mozambicus).

Les aigües són riques en peixos, i les principals espècies que s'hi troben són els carangides (Carangidae), el Polydactylus quadrifilis, Sphyraena barracuda i el lutjanus agennes. Els manglars alberguen crustacis, com ara gambes (Farfantepenaeus notialis) i crancs violinistes (Uca pugilator), així com mol·luscs, sobretot ostres (Crassostrea gasar), que s'aferren a les arrels exposades en la marea baixa. Pel que fa als rèptils, l'estudi ornitològic esmentat també menciona el gran fardatxo anomenat Agama agama. Altres observadors han informat de la presència de Varanus.

El banc d'arena conegut com a Karabane acull relativament pocs mamífers —si n'excloem els animals domèstics—, però ja el 1835 els primers invasors francesos havien notat els micos. Altres colons van informar el 1870, no sense horror, que els nadius menjaven "força sovint micos i fins i tot gossos". Hui, els dofins mulars (Tursiops truncates) s'albiren habitualment davant l'illa. Tanmateix, la presència de manatís (Trichechus senegalensis) sols es documenta en internet. No obstant això, per un caprici del destí, la disminució de visitants observada a la Baixa Casamance a causa dels aldarulls i l'enfonsament del ferri Joola pot haver beneficiat la biodiversitat. Per exemple, al parc nacional proper, tancat al públic durant anys, s'ha observat un retorn notable de cocodrils, manatís i ocells nidificants.

Primers ocupants

Malgrat que els habitants més antics de Casamance són els bainuks, la riba esquerra de la desembocadura del riu estava poblada sobretot per flups (o felups), és a dir, poble diola. Van arribar a la costa de l'Àfrica occidental al segle XV. Al segle XVI els portuguesos van entrar activament a la regió, a la recerca de cera, vori i esclaus. No s'aturen a l'"Illa dels Mosquits" i a Ziguinchor van fundar el primer lloc comercial el 1645.

A finals de la dècada del 1820, un mercader mulat de Gorée, Pierre Baudin, es va establir a Karabane, on va plantar arròs i va produir calç de petxines d'ostres de manglar triturades i cuites en forns. Humida i pantanosa, l'illa tenia fama de ser insalubre. L'economia es basava sobretot en el conreu d'arròs, que es venia a Ziguinchor o a comerciants britànics a Gàmbia. La família Baudin tenia esclaus i, malgrat la seua abolició el 1848, l'esclavitud va persistir a l'illa fins a començament del segle XX.

L'administració colonial desitjava estendre la seua influència al voltant del riu, sobretot sota la pressió dels goreans —amenaçats de perdre part dels seus recursos amb la desaparició imminent de l'esclavitud de la gent negra-, i els seus rivals, els saint-louisians. El 9 de gener del 1836 el tinent comandant Médéric Malavois, comandant especial de l'illa de Gorée, va eixir cap a Casamance per un lloc adequat per al futur lloc comercial. Inicialment es va considerar la punta Diogué, a la riba nord, però, davant la negativa del poble diola, la transacció es va concloure a l'altra riba.

Colonització francesa

El 22 de gener del 1836, l'illa és "cedida" a França pel cap del poble de Kagnout per una renda anual de 39 barres, és a dir, 196 francs. Tanmateix, un altre tractat va convertir Sédhiou en el principal lloc comercial de Casamance, i l'explotació de Karabane romangué un temps en mans de la família Baudin, primer Pierre i després el seu germà Jean. Van ocupar successivament el títol de "resident". Amb aquest estatus oficial però imprecís, es beneficien d'una delegació d'autoritat i han de redactar informes, i poden continuar practicant el comerç".

Quan Jean Baudin caigué en desgràcia després d'un greu incident de trànsit amb un vaixell anglés implicat, fou substituït a l'octubre del 1849 per un nou resident, Emmanuel Bertrand-Bocandé. Aquest empresari emprenedor i multilingüe de Nantes, apassionat per l'entomologia, transformà "la seua" illa i provocà un ressorgiment de l'activitat comercial i política. El 1852, la població havia augmentat a més de 1.000 habitants. Un registre de la terra basat en una quadrícula assignava parcel·les de trenta metres a cada costat a comerciants i comerciants. D'altres, de quinze metres a cada costat, designaven habitatges. Es van concedir concessions temporals, sobretot a residents de Saint-Louis i Gorée. A més dels colons, l'illa estava habitada per diola animistes, les pràctiques dels quals desconcertaven els nouvinguts. La convivència no sempre era pas fàcil. Els cristians només estaven representats pels goreans i alguns europeus, i l'illa encara no tenia església. Els missioners van intentar llavors, sense èxit, obtenir una concessió de terres.

A més, la construcció d'un gran moll de 116 m de llargada permet atracar els vaixells més grans. S'ha construït un embarcador amb un sistema ferroviari al llarg del riu per a facilitar el trasllat de mercaderies. Karabane exporta arròs, i cotó.

Hi hagué incidents que van esclatar el 1851 amb els antics propietaris de Karabane, els habitants de Kagnout. Després d'una intervenció militar de Gorée, se signà un tractat el 25 de març que establia la sobirania francesa sobre l'illa, però també sobre Kagnout i Samatit. Pel que fa a Bertrand-Bocandé, propietari d'una factoria els anys 1840, va deixar l'illa el 1857 amb permís i després abandonà definitivament el seu càrrec de resident el 1860.

Per la seua banda, les poblacions autòctones es van ressentir de l'expansió francesa i dels tractats que se'ls van imposar. Com a resultat, els arrossars de Karabane van patir saqueigs pels karons, illencs de la desembocadura del riu. El març del 1860, les tropes liderades per Pinet-Laprade atacaren pobles karons i els van obligar a sotmetre's.

Mentre els mandenkàs musulmans continuaven —clandestinament— practicant l'esclavitud i el tràfic d'esclaus, els pobles no musulmans tendiren a unir-se i a vegades prenien el resident de Karabane com a àrbitre dels seus desacords.

El 1869, Karabane s'estableix com a districte autònom, amb el seu propi comandant, però s'adjuntà a Sédhiou el 1886. La guarnició d'uns deu soldats era regularment delmada per malalties tropicals com la malària. Es van comptabilitzar 527 habitants a l'illa el 1877, la gran majoria diola, juntament amb musulmans wòlofs i alguns manjacs originaris de la Guinea sotmesa a Portugal.

A la vigília de la Primera Guerra Mundial, Karabane, que també havia patit un incendi el 1913, disminueix l'activitat econòmica i els seus habitants abandonen a poc a poc l'illa per cercar faena a Ziguinchor, o fins i tot a Dakar. El desembre del 1915, Marcel de Coppet, administrador de Ziguinchor, va anar a l'illa per reclutar fusellers. Sis de Karabane accepten allistar-se.

Després de la Gran Guerra, l'Església Catòlica Romana afronta importants dificultats a la zona. El personal era insuficient i inestable. L'augment del cost de la vida la feia cara, i el clima afectava greument els edificis. El 1920, la diòcesi comprenia, a més de Karabane, tretze esglésies parroquials i unes trenta-cinc capelles. El 1922, el governador decreta el nombre d'establiments autoritzats a celebrar públicament serveis religiosos. Tot i que l'església de Karabane estava entre les escollides, alguns van criticar l'administració colonialista per haver facilitat així la difusió de l'islam al país.

Després de la Segona Guerra Mundial, el declivi de Karabane es va anar accentuant. El 1950 es considera l'eixida del preseminari de Karabane, però es va mantenir temporalment, abans de ser traslladat a un nou edifici a Nyassia el 1959. Durant l'estació de pluges del 1963, després de 83 anys d'existència, la missió de Karabane tanca les portes. Les monges i el seu internat per a noies se'n van a Ziguinchor.

La independència del Senegal fou declarada el 20 d'agost del 1960. Després de la dissolució de la curta Federació de Mali, Casamance va veure una afluència de funcionaris del nord, sovint wòlofs i musulmans, però, sobretot, desconeguts a l'àrea dels Diola i les seues tradicions. Les sequeres que van assolar el Sahel a partir de la dècada del 1970 també impulsaren els productors de cacauets a establir-se en una àrea on abans regnava el conreu d'arròs.

El descontentament va créixer, acompanyat en alguns casos de demandes d'independència i violència. Casamance experimentà anys de conflicte que devastaren la població i posaren en perill iniciatives originals, com ara reserves naturals o els primers assentaments integrats de pobles. Karabane continuà sent una de les zones més pacífiques de Casamance. No obstant això, es van reportar alguns incidents menors al voltant del mes d'abril del 2000. Els rebels potser volien aprofitar la notorietat de Karabane per a atraure l'atenció dels mitjans de comunicació.

L'alt el foc del 2004 va tornar a la calma, però, mentrestant, l'enfonsament del Joola el 2002 va destruir la vida de molts habitants de l'illa i la va privar d'una part important dels seus ingressos comercials. A més d'aquestes tragèdies, les amenaces de l'erosió costanera han fet témer el pitjor. "L'espectacle del desastre no pot trobar ací les paraules" diu un resident de Casamance. Després d'anys de creixement i influència, Karabane, "la nostàlgica" s'enfronta ara a una sèrie de reptes (l'erosió costanera progressa, però s'estan fent algunes tasques de rescat de manera molt esporàdica, els joves abandonen l'illa, que es despobla cada colp més davant la pujada inexorable de les aigües...).

El 2003, el poble de Karabane tenia oficialment 396 persones, però la població de l'illa fluctua amb les estacions i a vegades pot arribar als 1.750 habitants, segons fonts autòctones.

La gent de Karaban és majoritàriament diola. A part de la llengua, els diola es distingeixen d'altres grups ètnics importants del Senegal per la seua societat igualitària, lliure de qualsevol organització política jeràrquica i per la seua no pràctica de l'esclavitud. De mentalitat independent, també han conservat les seues tradicions durant més temps a causa de l'aïllament de la seua àrea. Aquest grup ètnic constitueix entre el 80 i el 90% dels habitants de la Baixa Casamance, mentre que només representa entre el 6 i el 8% de la població general del Senegal. També són majoria a Karabane, però els wòlofs, lebous, sereres i els mandjaks també viuen a l'illa, alguns dels quals van venir de Saint-Louis o Gorée en el moment de la colonització. Dues comunitats són originàries d'estats veïns, una de Guinea —els soussous- i l'altra de Guinea-Bissau, també es troba a l'altra banda de l'illa, a bona distància del poble. Finalment, hi ha els treballadors temporers que venen a pescar:ghanesos, guineans o gambians.

La població indígena era originàriament animista, però si aquests valors ancestrals sobreviuen —els boscos sagrats, icones i fetitxes- han perdut terreny davant les religions monoteistes, el catolicisme i l'islam, d'una importància numèrica comparable a la de Karabane. El cens de 1988, que va reportar un 94% de musulmans en la població senegalesa total, es va calcular en un 26,5% per al departament d'Oussouye, al qual pertany Karabane. Tanmateix, aquest és un departament essencialment rural, mentre que Karabane, per la seua història, ha experimentat una major barreja ètnica. A partir del s. XIX, l'islam s'hi havia estés pels pescadors wòlofs i sereres, però l'administració colonialista també havia portat des de Dakar personal divers, com ara traductors, guies i secretaris, que sovint eren musulmans. I l'arribada de pescadors estrangers, pertanyents a comunitats fortament islamitzades, accentuà encara més aquesta deriva.

Vegeu també

• Història del Senegal