pel·lícula de 1958 dirigida per Vincente Minnelli

Gigí

2 min read
In 43 languages

Key facts

data de publicació15 de maig del 1958

instància depel·lícula

premi rebutOscar a la millor pel·lícula

directorVincente Minnelli

gènere artísticcinema de comèdia romàntica

All data from the card 22

Direcció: Vincente Minnelli i Charles Walters
Producció: Arthur Freed
Dissenyador de producció: Cecil Beaton
Guió: Alan Jay Lerner i Sidonie-Gabrielle Colette
Música: Frederick Loewe
Fotografia: Joseph Ruttenberg i Ray June
Muntatge: Adrienne Fazan
Vestuari: Cecil Beaton
Productora: Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdor: Metro-Goldwyn-Mayer i Netflix
País d'origen: Estats Units
Estrena: 15 maig 1958 (Nova York)
Durada: 119 min
Idioma original: anglès francès
Color: en color
Format: 2.35:1
Pressupost: 3.300.000 $
Recaptació: 13.200.000 $ (mundial)6.500.000 $ (Estats Units)
Basat en: Gigi
Gènere: cinema de comèdia romàntica i cinema musical
Qualificació MPAA: G
Lloc de la narració: París

Gigí (original: Gigi) és una pel·lícula musical estatunidenca (1958) de Vincente Minnelli. El projecte és iniciat per l'actriu Leslie Caron que proposa el tema als estudis de la Metro-Goldwyn-Mayer amb els quals és gairebé a la fi del contracte i llavors és subcontractada. Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.

Argument

Educada per dur una vida regalada, Gigí somia amb un amor sincer i amb el matrimoni.

Guió

El guió de Vincente Minnelli és basat en la novel·la de Colette. Beneficiant-se d'importants mitjans, Minnelli realitza, una reconstitució sumptuosa i particularment polida i fins i tot idealitzada de la Belle Époque. Els exteriors són, majoritàriament, rodats a París: jardins i avinguda dels Camps Elisis i Bosc de Boulogne. L'escenificació és inspirada i brillant com sempre amb aquest artista, a la vegada pintor i cineasta. La interpretació és plena de seguretat i, fet estrany en el cinema hollywoodienc, només fa servir artistes francesos per encarnar els personatges principals. La pel·lícula s'obre i s'acaba sobre una cançó de Maurice Chevalier que lloa la seducció de les «little girls», seqüència que és potser difícil mirar de bona fe.