Dartos

El mot dartos s'utilitza amb dos sentits relacionats. En sentit estricte designa el múscul llis cutani de l'escrot; en sentit ampli designa tota la túnica o fàscia superficial que conté aquests feixos musculars. La Terminologia Anatomica separa explícitament la tunica dartos del musculus dartos i situa totes dues estructures entre les capes de l'escrot. Aquesta distinció és útil perquè el dartos no és un múscul compacte amb un origen i una inserció comparables als d'un múscul esquelètic, sinó una xarxa irregular de cèl·lules musculars llises integrada en teixit fibroelàstic i unida a la dermis.

Els tractats i articles quirúrgics empren sovint les expressions fàscia dartos, teixit dartos o capa dartos per referir-se també a la capa subcutània mòbil del penis. En aquesta regió els feixos musculars són menys continus que a l'escrot i la proporció de teixit areolar és més gran; per això, segons el context, dartos penial pot descriure una unitat fascial més que no pas una làmina muscular ben definida. L'ús del terme per a tot el teixit subcutani genital explica part de les diferències entre descripcions anatòmiques.

Com que es tracta d'una xarxa muscular integrada en una fàscia superficial, no presenta un origen i una inserció únics comparables als d'un múscul esquelètic. Les relacions amb l'engonal, el perineu, el penis i la paret abdominal es descriuen millor com a continuïtats entre plans fascials que no pas com a insercions tendinoses.

Dartos escrotal

La paret escrotal està formada, de superficial a profund, per la pell, la túnica dartos, la fàscia espermàtica externa, la fàscia i el múscul cremastèrics, la fàscia espermàtica interna i la túnica vaginal. El dartos queda adherit a la cara profunda de la pell, però és separable dels plans fascials més profunds. Aquesta unió explica que la contracció dels seus feixos musculars modifiqui directament el relleu cutani.

La capa no constitueix dos sacs musculars completament independents. A la línia mitjana, les seves prolongacions contribueixen a formar el septe escrotal, una partició de teixit connectiu que divideix el sac en dos compartiments, un per a cada testicle. A la superfície, aquesta divisió correspon al rafe escrotal, que continua cap endavant amb el rafe de la cara ventral del penis i cap enrere amb el rafe perineal. Els dos compartiments poden diferir lleument d'altura i mobilitat, però el dartos forma un revestiment superficial continu.

La superfície externa de l'escrot presenta plecs o rugositats transversals especialment visibles en ambients freds o durant la contracció autonòmica. La direcció dels feixos musculars és variable i entrecreuada; el seu efecte conjunt és una reducció de la superfície cutània, no un moviment lineal únic. La pell escrotal és prima i conté glàndules cutànies, fol·licles pilosos, vasos i terminacions nervioses. La relació íntima entre dermis i dartos fa que ambdues capes actuïn com una unitat mecànica.

Continuïtats fascials

El dartos escrotal és continu per davant amb la fàscia superficial del penis i, per darrere, amb la capa membranosa de la fàscia superficial del perineu, coneguda tradicionalment com a fàscia de Colles. Superiorment, aquests plans es continuen amb la capa membranosa del teixit subcutani de la paret abdominal inferior, o fàscia de Scarpa. Aquest sistema de continuïtats permet el lliscament de la pell sobre els plans profunds i delimita les vies per les quals es poden estendre líquids dins l'espai fascial superficial.

Al penis, la fàscia dartos se situa sota la pell i per damunt de la fàscia de Buck, que envolta els cossos erèctils i el cos esponjós. El teixit areolar lax entre tots dos plans afavoreix la mobilitat de la pell del cos penial. La capa superficial conté una xarxa vascular longitudinal i branques nervioses cutànies; per això és rellevant en el disseny de penjalls cutanis i fasciocutanis.

A diferència de la fàscia profunda, la túnica dartos no envolta individualment el testicle ni el cordó espermàtic i no forma una «túnica fibrosa pròpia» d'aquestes estructures. Les cobertes profundes deriven de les capes de la paret abdominal arrossegades durant el descens testicular, mentre que el dartos pertany al pla superficial de l'escrot. Aquesta distinció evita confondre'l amb la fàscia espermàtica externa o amb la túnica vaginal.

Histològicament, el dartos combina teixit connectiu lax i fibroelàstic amb feixos dispersos i entrecreuats de cèl·lules musculars llises. Els feixos no tenen l'organització fasciculada regular d'un múscul esquelètic ni estan envoltats per tendons. Es relacionen amb fibres de col·lagen i elastina, petits vasos i nervis autonòmics del pla superficial genital.

El component muscular és més prominent a la porció escrotal, on forma una làmina més recognoscible, que a la pell peniana, on el terme dartos s'aplica sovint a un teixit areolar subcutani amb feixos musculars variables. La proporció i l'orientació de múscul, col·lagen i elastina no són uniformes a tota la capa; per això, el dartos s'entén millor com un pla fibrocontràctil regional que com una làmina de gruix constant.

La musculatura llisa del dartos expressa el fenotip contràctil propi d'aquest tipus de teixit i respon a estímuls autonòmics. La seva activitat és lenta, sostinguda i involuntària. Estudis electrofisiològics en humans han documentat una resposta escrotal mediada pel sistema simpàtic, mentre que estudis histològics de situacions congènites han examinat possibles alteracions de l'arquitectura del col·lagen, l'elastina i els feixos musculars; aquestes darreres observacions no permeten, per si soles, atribuir al dartos una causa única de les anomalies estudiades.

La túnica dartos participa en el plexe vascular subcutani de l'escrot. La irrigació de la paret escrotal procedeix principalment de les branques escrotals anteriors de les artèries pudendes externes i de les branques escrotals posteriors de l'artèria pudenda interna, amb anastomosis entre els territoris. El drenatge venós superficial acompanya, en termes generals, aquestes artèries. Aquesta irrigació abundant és una propietat del conjunt pell-dartos i contribueix a la viabilitat dels penjalls locals, però no implica que qualsevol fragment de dartos tingui una vascularització independent.

Els vasos limfàtics de la paret escrotal, inclòs el pla superficial, drenen sobretot cap als ganglis inguinals superficials. Aquest patró difereix del drenatge limfàtic dels testicles, que segueix els vasos gonadals cap als ganglis lumbars o paraaòrtics, a causa de l'origen embrionari abdominal del testicle. La diferència és clínicament important perquè la pell i el contingut de l'escrot no comparteixen necessàriament les primeres estacions limfàtiques.

La sensibilitat cutània de l'escrot es distribueix entre branques dels nervis ilioinguinal, genitofemoral, pudend i cutani femoral posterior. Aquest mapa sensitiu no s'ha de confondre amb el control motor del dartos. Els feixos de múscul llis reben innervació autonòmica simpàtica postganglionar; l'estudi del reflex del dartos ha mostrat que la seva contracció és simpàticament mediada i fisiològicament diferent de la resposta somàtica del cremàster. La literatura no identifica un únic nervi perifèric com a via exclusiva per a tota la túnica, perquè les fibres autonòmiques arriben als diferents territoris acompanyant nervis i vasos regionals.

L'escrot es desenvolupa a partir de les prominències labioscrotals embrionàries, situades inicialment a banda i banda del tubercle genital. Entre aproximadament les setmanes nou i dotze de la gestació, aquestes estructures migren en sentit caudal i medial i es fusionen a la línia mitjana; la fusió queda representada externament pel rafe i internament contribueix a l'organització del septe. El dartos es diferencia dins el teixit superficial de la paret escrotal en desenvolupament. Les anomalies de la fusió labioscrotal poden associar-se a un escrot bífid o a altres variacions congènites, però afecten el conjunt de l'escrot i no només el múscul dartos.

En els genitals externs femenins, les prominències labioscrotals originen els llavis majors. Tradicionalment s'ha anomenat dartos muliebris a feixos de múscul llis menys desenvolupats situats sota la pell dels llavis majors. Una investigació histològica de 2022 va identificar en mostres femenines una capa de múscul llis dèrmic restringida als llavis majors i la va proposar com a equivalent femení del dartos; tanmateix, la seva funció i les connexions embriològiques precises encara requereixen més estudi. Per això, l'homologia es pot descriure com una correspondència anatòmica plausible, no com una identitat funcional plenament establerta.

Modificació de la pell escrotal

La funció mecànica més directa del dartos és modificar la tensió i el relleu de la pell de l'escrot. Quan el múscul llis es contrau, els feixos traccionen la dermis en múltiples direccions, accentuen les rugositats i fan que la paret sembli més gruixuda i compacta. Quan es relaxa, la pell es torna més llisa, la superfície exposada augmenta i l'escrot pot quedar més pendent. Aquesta acció és gradual i no produeix l'elevació ràpida del testicle pròpia del cremàster.

La capa peniana té sobretot una funció de lliscament i suport de la pell. La seva unió laxa amb la fàscia profunda permet que la pell es desplaci sobre els cossos erèctils durant els canvis de volum del penis. Alhora, el plexe vascular contingut en el pla superficial nodreix la pell peniana i el prepuci.

Termoregulació escrotal

La formació d'espermatozoides necessita que el parènquima testicular es mantingui habitualment alguns graus per sota de la temperatura corporal central. El dartos contribueix a aquest equilibri alterant la superfície, el gruix aparent i la proximitat de la pell escrotal als continguts. En condicions fredes, l'augment del to arruga la pell i redueix la superfície disponible per a l'intercanvi de calor; en condicions càlides, la relaxació afavoreix una superfície més extensa i una major pèrdua de calor.

Aquest mecanisme no actua aïlladament. La termoregulació testicular depèn també de la posició externa de l'escrot, de la primesa i la sudoració de la pell, del flux sanguini escrotal i testicular, de l'intercanvi de calor al plexe pampiniforme i, probablement, de canvis de posició mediats pel cremàster. Per tant, no és correcte atribuir al dartos per si sol una «temperatura òptima» fixa ni considerar que la seva contracció garanteixi l'espermatogènesi. El seu paper és contributiu dins un sistema fisiològic multifactorial.

Relació amb el cremàster

El dartos i el cremàster poden actuar simultàniament, però ocupen plans i tenen propietats diferents. El dartos és múscul llis integrat a la paret cutània i modifica sobretot la rugositat i la tensió de l'escrot. El cremàster és múscul estriat situat més profundament al voltant del cordó espermàtic i del testicle, i la seva contracció els desplaça cap amunt.

Aquesta diferència també es reflecteix en el control nerviós: el to del dartos és autonòmic i simpàtic, mentre que la resposta cremastèrica utilitza una via motora somàtica. Tots dos mecanismes poden reduir l'exposició dels testicles al fred, però l'evidència fisiològica no permet atribuir-los una contribució idèntica ni considerar-los parts d'un mateix reflex.

Reflex del dartos

El reflex del dartos és la contracció involuntària de la musculatura llisa escrotal davant determinats estímuls, especialment el fred i l'estimulació cutània. També es poden observar canvis de to en situacions d'activació autonòmica. En un estudi electrofisiològic en adults sans, l'estimulació elèctrica de diferents regions cutànies va provocar una resposta lenta del dartos compatible amb una via eferent simpàtica; els autors la van diferenciar de la contracció ràpida del cremàster.

El reflex cremastèric, en canvi, comporta l'elevació del testicle per contracció de múscul estriat i utilitza un arc somàtic. Tots dos fenòmens poden presentar-se alhora i modificar l'aspecte o la posició de l'escrot, però no són sinònims. L'evidència específica sobre el reflex del dartos és molt més limitada i deriva sobretot de la caracterització electrofisiològica experimental.

Plans fascials i propagació de líquids

Les continuïtats entre el dartos, la fàscia superficial del penis, la fàscia de Colles i la fàscia de Scarpa determinen possibles vies de propagació de sang, orina extravasada, edema o infecció. Quan una lesió permet l'entrada de líquid al pla fascial superficial, aquest es pot estendre pel penis, l'escrot, el perineu i la paret abdominal inferior, amb límits imposats per les adherències de la fàscia membranosa. Aquesta distribució anatòmica explica patrons clínics, però l'extensió real depèn del punt de ruptura, de la integritat de les fàscies profundes i de la causa del procés.

En processos inflamatoris o necrosants de la paret escrotal, el dartos pot quedar afectat juntament amb la pell i el teixit subcutani. La seva vascularització i la relació amb els plans adjacents són rellevants per valorar la viabilitat dels teixits i planificar una reconstrucció, però el dartos no constitueix una barrera completa contra la propagació de la infecció.

Ús reconstructiu

El pla dartos és prou prim, flexible i vascularitzat per incorporar-se a penjalls locals. En cirurgia reconstructiva del penis i l'escrot es pot conservar unit a la pell per mantenir el plexe vascular o mobilitzar-se com a capa interposada entre línies de sutura. La selecció d'un penjall depèn de la mida i la localització del defecte, de l'estat vascular del teixit i de les operacions prèvies; el nom penjall de dartos engloba configuracions diferents i no una tècnica única.

Una aplicació freqüent és la reparació de l'hipospàdies, en què un penjall vascularitzat de dartos penial o prepucial pot cobrir la neouretra com una capa addicional. Una metanàlisi de 2023 va trobar una menor freqüència de fístula uretrocutània amb una doble capa de dartos que amb una capa única en la uretroplàstia de placa incisa tubularitzada; els autors, però, van assenyalar limitacions derivades del nombre i la qualitat dels estudis inclosos. Altres teixits, com la túnica vaginal, també es fan servir com a cobertura; l'evidència comparativa no permet considerar el dartos universalment superior en tots els casos.

La bona mobilitat del conjunt pell-dartos també s'aprofita en la reconstrucció de defectes escrotals. Les revisions quirúrgiques descriuen tancaments locals, penjalls d'avançament o rotació i altres opcions segons la quantitat de pell viable. Aquest ús és una conseqüència de l'anatomia vascular i fascial de la regió, no una funció fisiològica pròpia del dartos.

Alteracions associades

El dartos s'ha investigat en algunes anomalies congènites del penis, sobretot el penis enterrat i l'hipospàdies. Estudis histològics han descrit, en determinats grups de pacients, diferències en la disposició de col·lagen, elastina, vasos i feixos musculars respecte de mostres de control. Aquestes dades provenen principalment de sèries quirúrgiques i mostres petites, de manera que no demostren que una alteració del dartos sigui l'única causa de la malformació ni que totes les persones afectades presentin el mateix patró.