Batalla de Samarra (363)

Julià va envair l'Imperi Sassànida amb una força de 95.000 homes, amb l'esperança d'assegurar la frontera oriental i substituir el xa Sapor II pel seu germà Ormisdes. Va dividir el seu exèrcit en dos, un sota el comandament del seu cosí Procopi, que comptava amb 30.000 homes, que va marxar cap al nord de Mesopotàmia, i l'altre format per 65.000 homes sota el seu propi lideratge. Julià al principi va obtenir una victòria tàctica fora de Ctesifont, però el seu exèrcit estava massa distret amb el saqueig per prendre la ciutat. Julià va cremar la flota que havia portat riu avall fins a Ctesifont, i gran part de l'equipatge, deixant només un subministrament per a tres setmanes. Aleshores va dirigir la seva marxa terra endins, al cor dels dominis de Sapor, amb l'esperança de forçar una batalla.

El juny del 363, Julià, adonant-se que estava atrapat en territori sassànida, va començar a fer marxar el seu exèrcit cap a Samarra. L'exèrcit romà estava sota un atac constant i Julià va ser informat que els sassànides estaven assetjant la rereguarda. Julià va tornar a cavall, sense esperar a posar-se la cuirassa, i quan va arribar a la rereguarda li van dir que el flanc esquerre estava sota atac de cavalleria reforçada per elefants.

Cavalcant cap al flanc esquerre, Julià va reunir les tropes romanes en retirada. Els sassànides, en veure la reorganització romana, van començar a retirar-se. Encoratjat per això, Julià va cridar les seves tropes perquè el seguissin i va carregar contra els sassànides que fugien. En aquest moment, els seus guardaespatlles, que estaven separats de Julian, li van demanar que es retirés. En aquest punt, Julià va ser colpejat al costat per una llança i va caure del seu cavall. Els seus guardaespatlles el van envoltar, se'l van endur de tornada, i l'exèrcit va acampar ràpidament. Julian va morir a causa de la ferida a mitjanit.

Segons Dignas i Winter, els romans van guanyar aquesta batalla, mentre que Touraj Daryaee afirma que les forces sassànides van guanyar la batalla.

Julià s'havia abstingut de nomenar un successor, i els comandants es van reunir a l'alba per a l'elecció. L'honor va ser concedit al prefecte Sal·lusti, però ell s'hi va negar. La seva elecció es va decidir espontàniament per Jovià, el comandant dels domèstics, el pare del qual havia estat general en el mateix servei. Va reprendre la retirada al llarg de la riba est del Tigris, contínuament assetjat pels sassànides. Després de quatre dies més de lluita, l'exèrcit desmoralitzat finalment es va aturar a Dura, on van intentar construir un pont per travessar el riu, però no ho van aconseguir, i van ser envoltats per tots els costats per l'exèrcit sassànida. Jovià va veure clarament que la situació ara era desesperada. Inesperadament, els enviats de Sapor II van arribar al seu campament amb ofertes de pau, i Jovià, que durant l'aturada havia esgotat les seves provisions, buscava amb entusiasme qualsevol manera de treure l'exèrcit de la seva greu situació. Així doncs, es va veure obligat a acceptar condicions humiliants de Sapor, per tal de salvar el seu exèrcit i ell mateix de la destrucció completa. Segons el tractat amb Sapor, Jovià va acordar una treva de trenta anys, una retirada de les cinc províncies romanes, Arzamena, Moxoeona, Azbdicena, Rehimena i Corduena, i permetre als sassànides ocupar les fortaleses de Nisibis, Castra Maurorum i Singara.