Apamea (grec antic: Ἀπάμεια), dita Apamea de Síria per distingir-la d'altres ciutats del mateix nom, fou una antiga ciutat de Síria a la vora del riu Orontes. El seu territori s'anomenava Apamene.
Fou fundada a final del segle iv aC, després de la conquesta d'Alexandre el Gran, i va rebre el nom de Pel·la, en referència a la capital de Macedònia. Posteriorment, després del 301 aC, Seleuc I Nicàtor la va engrandir i fortificar i li va donar el nom de la seva dona Apama. Esdevengué una de les ciutats principals de l'Imperi Selèucida, junt amb Antioquia i Selèucia. Fou la seu principal del pretendent selèucida Diòdot Trifó.
Després de la batalla de Magnèsia del Sípil (189 aC), s'hi va signar el tractat de pau entre l'Imperi Selèucida i Roma que posava fi a la guerra de Síria amb la cessió a Roma de les terres a l'oest del Taure.
El 84 aC, va passar a Tigranes II d'Armènia. El 64 aC, fou incorporada a Roma dins la província de Síria. El 49 aC, durant la revolta de Quint Cecili Bas a Síria, els rebels van controlar Apamea durant tres anys, fins a l'arribada de Cassi el 46 aC. D'aquesta època, és famós el seu carrer de columnes (de gairebé 2 km de llarg i 37 metres d'ample), el Cardo Maximus de la ciutat, amb temples i altres edificis a ambdós costats, avui en ruïnes.
Al segle vi, fou teatre de disputes entre l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Sassànida, i la legió II Parthica hi estava establerta. Fou destruïda al segle vi per Còsroes I de Pèrsia, i al segle vii passà a domini dels àrabs, que l'anomenaren Afāmiya o Fāmiya (àrab: أفامية). Formà part dels dominis dels hamdànides d'Alep, i fou ocupada pels fatimites, pel príncep llatí Tancred, el 1106. El 1149, Nur al-Din la va conquerir i hi va construir una fortalesa que es va dir Kalaat al-Mudiq. El 1157, fou destruïda per un terratrèmol.
La batalla d'Apamea va tenir lloc al segle xv aC al sud d'Apamea, o a Halab, on Tuthmosis III de l'antic Egipte va derrotar en una batalla l'exèrcit de Mitanni, comandat per Parsatatar, que va escapar-se.
