Estoïcisme

El nom estoïcisme prové de la Stoa Poikile (Grec antic: ἡ ποικίλη στοά), o pòrtic pintat, una columnata decorada amb escenes de batalles mítiques i històriques al costat nord de l'Àgora d'Atenes, on Zenó de Cítion i els seus seguidors es reunien per discutir les seves idees cap al final del segle IV aC. A diferència dels epicuris, Zenó va triar ensenyar la seva filosofia en un espai públic. L'estoïcisme es coneixia originalment com a zenonisme. Tanmateix, aquest nom es va abandonar aviat, probablement perquè els estoics no consideraven que els seus fundadors fossin perfectament savis i per evitar el risc que la filosofia es convertís en un culte a la personalitat.

L'escola estoica va mantenir la seva influència durant diversos segles, des de finals del segle IV aC fins a l'antiguitat tardana. Les idees de Zenó es van desenvolupar a partir de les dels cínics (transmeses per Crates de Tebes), el pare fundador dels quals, Antístenes, havia estat deixeble de Sòcrates. El successor més influent de Zenó va ser Crisip de Soli, que va succeir a Cleantes com a cap de l'escola, i va ser el responsable de modelar el que avui s'anomena estoïcisme. L'estoïcisme es va convertir en la filosofia més popular entre l'elit educada del món hel·lenístic i l'Imperi Romà, fins al punt que, en paraules de Gilbert Murray, "gairebé tots els successors d'Alexandre [...] es professaven estoics". Els estoics romans posteriors van posar més èmfasi en l'ètica pràctica i en el cultiu d'una disciplina moral interna en la vida quotidiana. Amb el pas del temps, l'escola estoica es va desenvolupar a través de diverses generacions de filòsofs i es va estendre àmpliament pels mons hel·lenístic i romà.

Etapes

Els acadèmics solen dividir la història de l'estoïcisme en tres fases: l'Estoa Antiga, des de la fundació de Zenó fins a Antípater de Tars; l'Estoa Mitjana, que inclou Paneci i Posidoni; i l'Estoa Tardana, que inclou Musoni Rufus, Sèneca, Epictet i Marc Aureli. No ha sobreviscut cap obra completa de les dues primeres fases de l'estoïcisme; només s'han conservat textos romans de l'Estoa Tardana.

• Estoïcisme antic (fins al segle iii aC): on es creen les bases de la filosofia estoica, amb pensadors com el fundador Zenó, Aristó de Quios, Cleantes, Crisip de Soli i Antípater de Tars.
• Estoïcisme mitjà (fins al segle I aC): on s'incorporen elements d'altres escoles filosòfiques, amb pensadors com Paneci de Rodes o Posidoni.
• Estoïcisme tardà (posterior al segle I aC): on augmenta l'èmfasi en la moral i que va perdurar a Roma, amb pensadors com Sèneca, Epictet o Marc Aureli.

Els estoics també divideixen la filosofia en tres disciplines: lògica, física i ètica.

Lògica

Per als estoics, la lògica (logike) era la part de la filosofia que examinava la raó (logos). Per assolir una vida feliç —una vida que valgui la pena viure— cal un pensament lògic. Els estoics sostenien que era impossible comprendre l'ètica sense la lògica. En paraules d'Inwood, els estoics creien que

Per als estoics, la lògica era un ampli camp de coneixement que incloïa l'estudi de la filosofia del llenguatge, la gramàtica, la retòrica i l'epistemologia. Tanmateix, tots aquests camps estaven interrelacionats, i els estoics van desenvolupar la seva lògica (o "dialèctica") en el context de la seva teoria del llenguatge i l'epistemologia.

La tradició estoica de la lògica es va originar al segle IV aC en una escola de filosofia diferent coneguda com l'Escola megàrica. Van ser dos dialèctics d'aquesta escola, Diòdor Cronos i el seu alumne Filó el Dialèctic, qui van desenvolupar les seves pròpies teories sobre les modalitats i sobre les proposicions condicionals. El fundador de l'estoïcisme, Zenó de Cítion, va estudiar amb els megàrics, i es deia que havia estat company d'estudis de Filó.

Tanmateix, la figura més destacada en el desenvolupament de la lògica estoica va ser Crisip de Soli (c. 279 – c. 206 aC), el tercer cap de l'escola estoica. Crisip va donar forma a gran part de la lògica estoica tal com es coneix avui dia, creant un sistema de lògica proposicional. Els escrits lògics de Crisip s'han perdut gairebé totalment; en canvi, el seu sistema s'ha de reconstruir a partir dels relats parcials i incomplets preservats en les obres d'autors posteriors.

Proposicions (axiomata)

La unitat més petita de la lògica estoica és l'axioma (axiomata), una proposició que és o bé vertadera o bé falsa i que o bé afirma o bé nega. Exemples d'axiomes inclouen "és de nit", "està plovent aquesta tarda" i "ningú està caminant". Les proposicions tenen un valor de veritat que depèn de quan s'expressen (per exemple, la proposició "és de nit" només serà vertadera durant la nit). Els estoics van catalogar aquestes proposicions simples segons si eren afirmatives o negatives, i segons si eren definides o indefinides (o ambdues coses).

Proposicions compostes

Les proposicions compostes es poden construir a partir de les simples mitjançant l'ús de connectius lògics, que examinen l'elecció i la conseqüència, com ara "si... aleshores", "o... o" i "no totes dues coses". Sembla que Crisip va ser el responsable d'introduir els tres tipus principals de connectius: el condicional (si), el conjuntiu (i) i el disjuntiu (o). Un condicional típic pren la forma de "si p, aleshores q"; mentre que una conjunció pren la forma de "p i q"; i una disjunció pren la forma de "o p o q". La partícula o que utilitzaven és exclusiva, a diferència de la disjunció inclusiva que s'utilitza generalment en la lògica formal moderna. Aquests connectius es combinen amb l'ús de la partícula no per a la negació. Així, el condicional pot prendre les quatre formes següents: 1) "Si p, aleshores q" 2) "Si no p, aleshores q" 3) "Si p, aleshores no q" 4) "Si no p, aleshores no q". Els estoics posteriors van afegir més connectius: el pseudocondicional prenia la forma d'"atès que p, aleshores q"; i la proposició causal prenia la forma de "perquè p, aleshores q".^[a] També hi havia un comparatiu (o dissertiu): "més/menys (probable) p que q".

Proposicions modals

Les proposicions també es poden distingir per les seves propietats modals^[b] —si són possibles, impossibles, necessàries o no necessàries. En aquest punt, els estoics es basaven en un debat megàric anterior iniciat per Diòdor Cronos. Diòdor havia definit la possibilitat d'una manera que semblava adoptar una forma de fatalisme. Diòdor definia el que és possible com "allò que és cert o ho serà". Així, no hi ha possibilitats que mai es realitzin; qualsevol cosa que sigui possible és certa o ho serà algun dia. El seu alumne Filó, rebutjant això, va definir el que és possible com "allò que és capaç de ser vertader per la pròpia naturalesa de la proposició", de manera que una afirmació com "aquest tros de fusta pot cremar" és possible, encara que passés tota la seva existència al fons de l'oceà. Crisip, en canvi, era un determinista causal: pensava que les causes vertaderes donen lloc inevitablement als seus efectes i que totes les coses sorgeixen d'aquesta manera. Però no era un determinista lògic ni un fatalista: volia distingir entre veritats possibles i necessàries. Així, va adoptar una posició intermèdia entre Diòdor i Filó, combinant elements dels seus dos sistemes modals. El conjunt de definicions modals estoiques de Crisip era el següent:

Arguments

En la lògica estoica, un argument es defineix com un compost o sistema de premisses i una conclusió. Un sil·logisme estoic típic és: "Si és de dia, hi ha llum; és de dia; per tant, hi ha llum". Té una proposició no simple com a primera premissa ("Si és de dia, hi ha llum") i una proposició simple com a segona premissa ("És de dia"). La lògica estoica també utilitza variables que representen proposicions per generalitzar arguments de la mateixa forma. En termes més generals, aquest argument seria: "Si p, aleshores q; p; per tant q."

Crisip va enumerar cinc formes bàsiques d'arguments, anomenades indemonstrables,^[c] a les quals es poden reduir tots els altres arguments:

Pot haver-hi moltes variants d'aquests cinc arguments indemonstrables. Per exemple, les proposicions de les premisses poden ser més complexes, i el següent sil·logisme és un exemple vàlid del segon indemonstrable (modus tollens): "si p i q alhora, aleshores r; no r; per tant no: p i q alhora". De la mateixa manera, es pot incorporar la negació en aquests arguments. Un exemple vàlid del quart indemonstrable (modus tollendo ponens fort o sil·logisme disjuntiu exclusiu) és: "o [no p] o q; no [no p]; per tant q", que, incorporant el principi de doble negació, és equivalent a: "o [no p] o q; p; per tant q."

Tanmateix, molts altres arguments no s'expressen en la forma dels cinc indemonstrables, i la tasca consisteix a mostrar com es poden reduir a un dels cinc tipus. Un exemple senzill de reducció estoica és el que relata Sext Empíric: "si p i q alhora, aleshores r; no r; però també p; per tant no q". Això es pot reduir a dos arguments indemonstrables separats del segon i tercer tipus: "si p i q alhora, aleshores r; no r; per tant no: p i q alhora; no: p i q alhora; p; per tant no q".

Els estoics afirmaven que els sil·logismes complexos es podien reduir als indemonstrables mitjançant l'ús de quatre regles bàsiques o themata. D'aquests quatre themata, només se n'han conservat dos. Un, l'anomenat primer thema, era una regla d'antilogisme: "Quan de dues [proposicions] se'n segueix una tercera, aleshores de qualsevol d'elles juntament amb la contradictòria de la conclusió se'n segueix la contradictòria de l'altra". L'altre, el tercer thema, era una regla de tall mitjançant la qual els sil·logismes encadenats es podien reduir a sil·logismes simples.^[e] La importància d'aquestes regles no és del tot clara. Al segle ii aC, es diu que Antípater de Tars va introduir un mètode més senzill que implicava l'ús de menys themata, tot i que es conserven pocs detalls sobre això.

Paradoxes

A més de descriure quines inferències són vàlides, part de la formació lògica d'un estoic consistia en l'enumeració i refutació d'arguments falsos, inclosa la identificació de paradoxes, que representaven un desafiament a les nocions lògiques bàsiques dels estoics, com la veritat o la falsedat. Una paradoxa estudiada per Crisip, coneguda com la paradoxa del mentider, preguntava: "Un home diu que està mentint; és cert o fals el que diu?". Si l'home diu quelcom cert, sembla que està mentint, però si està mentint, aleshores no està dient quelcom cert, i així successivament. Una altra, coneguda com la paradoxa sorites o del "munt", preguntava: "Quants grans de blat necessites abans de tenir un munt?". Es deia que desafiava la idea de veritat o falsedat en oferir la possibilitat de la vaguetat. En dominar aquestes paradoxes, els estoics esperaven cultivar els seus poders racionals, per facilitar la reflexió ètica, permetre un raonament segur i segur, i conduir-se cap a la veritat.

Categories

Els estoics sostenien que tots els éssers (ὄνta) —encara que no totes les coses (τινά)— són materials. A més dels éssers existents, admetien quatre coses incorpòries (asomata): el temps, el lloc, el buit i el que es pot dir (lekton). Es considerava que aquests només "subsistien", mentre que es negava aquest estatus als universals. Així, acceptaven la idea d'Anaxàgores (com ho va fer Aristòtil) que si un objecte és calent, és perquè alguna part d'un cos de calor universal ha entrat en l'objecte. Però, a diferència d'Aristòtil, van estendre la idea per cobrir tots els accidents atzarosos. Així, si un objecte és vermell, seria perquè alguna part d'un cos vermell universal ha entrat en l'objecte.

Sostenien que hi havia quatre categories:

1. Substància (ὑποκείμενον): La matèria primària, substància sense forma (ousia), de la qual estan fetes les coses.
2. Qualitat (ποιόν): La manera com s'organitza la matèria per formar un objecte individual; en la física estoica, un ingredient físic (pneuma: aire o alè) que informa la matèria.
3. Disposat d'alguna manera (πως ἔχον): Característiques particulars, no presents dins de l'objecte, com ara la mida, la forma, l'acció i la postura.
4. Disposat d'alguna manera en relació amb alguna cosa (πρός tí πως ἔχον): Característiques relacionades amb altres fenòmens, com ara la posició d'un objecte en el temps i l'espai respecte a altres objectes.

Jacques Brunschwig proporciona un exemple senzill de l'ús de les categories estoiques:

Epistemologia

Segons els estoics, el coneixement es pot assolir mitjançant l'aplicació de la raó a les impressions (phantasiai) rebudes per la ment a través dels sentits. La ment pot jutjar (συγκατάθεσις, synkatathesis) —aprovar o rebutjar— una impressió, cosa que li permet distingir una representació vertadera de la realitat d'una que és falsa. Es pot donar l'assentiment a algunes impressions de manera immediata, però d'altres només poden assolir diversos graus d'aprovació vacil·lant, que es pot anomenar creença o opinió (doxa). És només a través de la raó que les persones obtenen una comprensió i una convicció clares (katalepsis). La certesa i el coneixement vertader (episteme), assolibles pel savi estoic, només es poden aconseguir verificant la convicció amb l'expertesa dels companys i el judici col·lectiu de la humanitat.

Física

Segons els estoics, l'Univers és una substància racional material (logos), que es dividia en dues classes: l'activa i la passiva. La substància passiva és la matèria mateixa, mentre que la substància activa és un èter intel·ligent o foc primordial, que actua sobre la matèria passiva; el logos o anima mundi impregna i anima tot l'Univers. Es concebia com a quelcom material i s'identifica habitualment amb Déu o la Natura. Els estoics també es referien a la raó seminal ("logos spermatikos"), o la llei de generació de l'Univers, que era el principi de la raó activa que treballa en la matèria inanimada. Els éssers humans també posseeixen cadascun una porció del logos diví, que és el Foc primordial i la raó que controla i sosté l'Univers. Tot està subjecte a les lleis del Destí, ja que l'Univers actua segons la seva pròpia natura i la natura de la matèria passiva que governa. L'estoïcisme no postula un principi o un final per a l'Univers. L'Univers actual és una fase del cicle present, precedit per un nombre infinit d'Universos, destinats a ser destruïts ("Ekpyrosis", conflagració) i tornats a crear, i seguits per un altre nombre infinit d'Universos.

Ètica

Per als estoics, l'ètica era la part central de la filosofia, centrada en com els éssers humans han de viure d'acord amb la raó i la natura.

Juntament amb l'ètica d'Aristòtil, la tradició estoica constitueix un dels principals enfocaments fundacionals de l'ètica de la virtut. Els estoics creien que la pràctica de la virtut és suficient per assolir l'eudaimonia: una vida ben viscuda. Els estoics van identificar el camí per aconseguir-la amb una vida dedicada a la pràctica de les quatre virtuts cardinals en la vida quotidiana —prudència, fortalesa, temprança i justícia— així com a viure d'acord amb la natura.

Els estoics són especialment coneguts per ensenyar que "la virtut és l'únic bé" per als éssers humans, i que les coses externes, com la salut, la riquesa i el plaer, no són bones ni dolentes en si mateixes (adiaphora), sinó que tenen valor com a "material sobre el qual actua la virtut". Molts estoics —com Sèneca i Epictet— van emfatitzar que, com que "la virtut és suficient per a la felicitat", un savi seria emocionalment resilient davant la desgràcia. Els estoics també creien que certes emocions destructives eren el resultat d'errors de judici, i que les persones han de buscar mantenir una voluntat (anomenada prohairesis) que estigui "d'acord amb la natura". Per això, els estoics pensaven que el millor indici de la filosofia d'un individu no era el que deia, sinó com es comportava.

Els estoics van descriure que les pròpies accions, pensaments i reaccions estan sota el control de cadascú. L'ètica estoica implica millorar el benestar ètic i moral de l'individu: "La virtut consisteix en una voluntat que està d'acord amb la Natura". El fonament de l'ètica estoica és que el bé resideix en l'estat de l'ànima mateixa, en la saviesa i l'autocontrol. Per als estoics, la raó significava utilitzar la lògica i comprendre els processos de la natura —el logos o raó universal, inherent a totes les coses— com a mitjà per superar les emocions destructives. Aquest principi també s'aplica a l'àmbit de les relacions interpersonals; "estar lliure d'ira, enveja i gelosia", i fins i tot acceptar els esclaus com a iguals als altres perquè tots són productes de la natura. L'ètica estoica propugna una perspectiva determinista; respecte a aquells que manquen de virtut estoica, Cleantes va opinar una vegada que la persona malvada és "com un gos lligat a un carro, obligat a anar onsevulla que aquest vagi". Un estoic virtuós, per contra, esmenaria la seva voluntat per adaptar-la al món i romandria, en paraules d'Epictet, "malalt i tanmateix feliç, en perill i tanmateix feliç, morint i feliç, a l'exili i feliç, en desgràcia i feliç", postulant així una voluntat individual "completament autònoma" i, al mateix temps, un univers que és "un tot únic rígidament determinista".

Passions

Per a l'estoic Crisip, les passions són judicis avaluatius. Una passió és una força pertorbadora i enganyosa en la ment que es produeix a causa d'una fallada en el raonament correcte. Els estoics utilitzaven la paraula per referir-se a moltes emocions comunes com la ira, la por i l'alegria excessiva. El judici incorrecte sobre un bé present genera delit, mentre que la luxúria és una estimació errònia sobre el futur. Les imaginacions irreals del mal causen angoixa pel present o por pel futur. L'estoic ideal, en canvi, mesuraria les coses pel seu valor real i comprendria que les passions no són naturals. Estar lliure de les passions és tenir una felicitat que es basta a si mateixa. No hi hauria res a témer —perquè la manca de raó és l'únic mal— ni cap motiu per a la ira —perquè els altres no et poden fer mal.

Els estoics van classificar les passions en quatre encapçalaments: angoixa, plaer, por i luxúria. Una ressenya de les definicions estoiques d'aquestes passions apareix en el tractat Sobre les passions de Crisip:

• Angoixa (lupē): L'angoixa és una contracció irracional, o una nova opinió que hi ha quelcom dolent present, davant la qual la gent creu correcte estar deprimida
• Por (phobos): La por és una aversió irracional, o l'evitació d'un risc o perill esperat.
• Luxúria (epithumia): La luxúria és un desig irracional, o la recerca d'un bé esperat que en realitat és dolent.
• Delit (hēdonē): El delit és una expansió irracional, o una nova opinió que hi ha quelcom bo present, davant la qual la gent creu correcte estar eufòrica.

Dues d'aquestes passions (l'angoixa i el delit) es refereixen a emocions presents actualment, i dues (la por i la luxúria) es refereixen a emocions dirigides al futur. Així, només hi ha dos estats dirigits a la perspectiva del bé i del mal, però subdividits segons si són presents o futurs: Sota l'encapçalament de cada passió separada s'incloïen nombroses subdivisions de la mateixa classe:

• Angoixa: enveja, rivalitat, gelosia, compassió, ansietat, dol, tristesa, torbació, pena, lamentació, depressió, vexació, desànim.
• Por: feblesa, vergonya, espant, timidesa, consternació, pusil·lanimitat, desconcert i atosigament.
• Luxúria: enuig, ràbia, odi, enemistat, còlera, avarícia i anhel.
• Delit: malícia, èxtasi i ostentació.

El savi (sophos) és algú que està lliure de les passions (apatheia o impassibilitat). En canvi, el savi experimenta bons sentiments (eupatheia) que són lúcids. Aquests impulsos emocionals no són excessius, però tampoc són emocions disminuïdes. Més aviat són les emocions racionals correctes. Els estoics van classificar els bons sentiments sota els encapçalaments de joia (chara), voluntat (boulesis) i precaució (eulabeia). Així, si hi ha present quelcom que és un bé genuí, el savi experimenta una elevació de l'ànima: la joia (chara). Els estoics també van subdividir els bons sentiments:

• Joia: Gaudiment, Alegria, Bon ànim
• Voluntat: Bona intenció, Benevolència, Acollida, Afecte, Amor
• Precaució: Vergonya moral, Reverència

Suïcidi

Els estoics consideraven el suïcidi permissible per al savi en circumstàncies que poguessin impedir-li viure una vida virtuosa, com ara si fos víctima d'un dolor o una malaltia greus, però, d'altra banda, el suïcidi se solia veure com un rebuig del deure social propi. Per exemple, Plutarc relata que acceptar la vida sota la tirania hauria compromès la coherència pròpia (constantia) de Cató el Jove com a estoic i hauria soscavat la seva llibertat per prendre decisions morals honorables.

Durant uns cinc-cents anys, la lògica estoica va ser un dels dos grans sistemes de lògica. La lògica de Crisip es discutia juntament amb la d'Aristòtil, i és molt possible que fos més prominent, ja que l'estoïcisme era l'escola filosòfica dominant. Des d'una perspectiva moderna, la lògica de termes d'Aristòtil i la lògica estoica de proposicions apareixen com a complementàries, però de vegades es consideraven sistemes rivals.

Neoplatonisme

En l'antiguitat tardana, l'escola estoica va entrar en decadència, i l'última escola filosòfica pagana, els neoplatònics, va adoptar la lògica d'Aristòtil com a pròpia. Plotí havia criticat tant les Categories d'Aristòtil com les dels estoics; el seu alumne Porfiri, però, va defensar l'esquema d'Aristòtil. Ho va justificar argumentant que s'havien d'interpretar estrictament com a expressions, més que com a realitats metafísiques. Aquest enfocament es pot justificar, almenys en part, per les pròpies paraules d'Aristòtil a Les Categories. L'acceptació per part de Boeci de la interpretació de Porfiri va portar al fet que fossin acceptades per la filosofia Escolàstica. Com a resultat, els escrits estoics sobre lògica no van sobreviure, i només elements de la lògica estoica van arribar als escrits lògics de Boeci i d'altres comentaristes posteriors, transmetent parts confuses de la lògica estoica a l'edat mitjana. La lògica proposicional va ser re-desenvolupada per Pere Abelard al segle XII, però a mitjans del segle XV l'única lògica que s'estudiava era una versió simplificada de la d'Aristòtil. El coneixement sobre la lògica estoica com a sistema es va perdre fins al segle XX, quan lògics familiaritzats amb el càlcul proposicional modern van reavaluar-ne els relats antics.

Cristianisme

Els Pares de l'Església consideraven l'estoïcisme com una "filosofia pagana"; no obstant això, els primers escriptors cristians van utilitzar alguns dels conceptes filosòfics centrals de l'estoïcisme. En són exemples els termes "logos", "virtut", "Espírit" i "consciència". Com l'estoïcisme, el cristianisme afirma una llibertat interior davant el món extern, una creença en el parentiu humà amb la Natura o Déu, un sentit de la depravació innata —o "mal persistent"— de la humanitat, i la futilitat i naturalesa temporal de les possessions i lligams mundans. Tots dos fomenten l'equanimitat respecte a les passions i emocions inferiors, com la luxúria i l'enveja, perquè les possibilitats superiors de la humanitat d'un mateix puguin despertar-se i desenvolupar-se. La influència estoica també es pot veure en les obres d'Ambròs de Milà, Marc Minuci Fèlix i Tertul·lià.

Neoestoïcisme

El neoestoïcisme va ser un moviment filosòfic que va sorgir a finals del segle XVI a partir de les obres de l'humanista renaixentista Justus Lipsius, que buscava combinar les creences de l'estoïcisme i el cristianisme. El projecte del neoestoïcisme ha estat descrit com un intent de Lipsius de construir "una ètica secular basada en la filosofia estoica romana". No va donar suport a la tolerància religiosa de manera incondicional: d'aquí la importància d'una moralitat no lligada a la religió. L'obra de Guillaume du Vair, Traité de la Constance (1594), va ser una altra influència important en el moviment neoestoic. Mentre que Lipsius havia basat la seva obra principalment en els escrits de Sèneca, du Vair va emfatitzar Epictet. Pierre Charron va arribar a una posició neoestoica a causa de l'impacte de les guerres de religió franceses. Va realitzar una separació completa entre moralitat i religió.

Reavaluació de la lògica estoica

Al segle XVIII, Immanuel Kant va declarar que "des d'Aristòtil... la lògica no ha estat capaç de fer ni un sol pas endavant i, per tant, és segons totes les aparences un cos de doctrina tancat i complet." Per als historiadors del segle XIX, que creien que la filosofia hel·lenística representava una decadència respecte a la de Plató i Aristòtil, la lògica estoica era vista amb menyspreu. Carl Prantl pensava que la lògica estoica era "avorriment, trivialitat i sofisme escolàstic" i va celebrar el fet que les obres de Crisip ja no existissin.

Tot i que els desenvolupaments de la lògica moderna que són paral·lels a la lògica estoica van començar a mitjans del segle XIX amb l'obra de George Boole i Augustus De Morgan, la pròpia lògica estoica només va ser reavaluada al segle XX, començant amb l'obra del lògic polonès Jan Łukasiewicz i Benson Mates. Segons Susanne Bobzien, "les moltes i estretes similituds entre la lògica filosòfica de Crisip i la de Gottlob Frege són especialment sorprenents".

Estoïcisme contemporani

L'ús contemporani del terme defineix un estoic com una "persona que reprimeix els seus sentiments o que aguanta amb paciència". L'entrada sobre l'estoïcisme de la Stanford Encyclopedia of Philosophy assenyala: "el sentit de l'adjectiu anglès 'stoical' (estoic) no és del tot enganyós pel que fa als seus orígens filosòfics".

A principis del segle XXI, va sorgir un moviment d'estoïcisme modern que promou l'aplicació pràctica de la filosofia estoica en la vida quotidiana a través de la recerca acadèmica, conferències públiques i iniciatives educatives.

Una iniciativa notable associada a aquest ressorgiment és la "Setmana Estoica" (Stoic Week), un esdeveniment internacional anual que anima els participants a practicar exercicis estoics i a reflexionar sobre els principis estoics en la vida diària.

L'estoïcisme contemporani s'alimenta de l'augment de publicacions d'obres acadèmiques sobre l'estoïcisme antic a finals del segle XX i principis del XXI. El ressorgiment de l'estoïcisme al segle XX es pot remuntar a la publicació de Problems in Stoicism per A. A. Long el 1971.

L'interès contemporani per l'estoïcisme també ha estat promogut per filòsofs moderns com Massimo Pigliucci, els escrits i conferències públiques del qual han ajudat a popularitzar la filosofia estoica per a les audiències modernes.

Segons el filòsof Pierre Hadot, la filosofia per a un estoic no és només un conjunt de creences o afirmacions ètiques; és una forma de vida que implica una pràctica i un entrenament constants (o "askēsis"), un procés actiu de pràctica constant i recordatori d'un mateix. Epictet, en les seves Diatribes, va distingir entre tres tipus d'actes: el judici, el desig i la inclinació, actes que Hadot identifica amb la lògica, la física i l'ètica, respectivament. Hadot escriu que en les Meditacions, "cada màxima desenvolupa un d'aquests topoi (és a dir, actes) tan característics, o bé dos d'ells, o tots tres."

Psicologia i psicoteràpia

La filosofia estoica va ser la inspiració filosòfica original per a la psicoteràpia cognitiva moderna, especialment a través de la teràpia racional emotiva conductual (TREC) d'Albert Ellis, la principal predecessora de la teràpia cognitivoconductual (TCC). El manual original de tractament de la teràpia cognitiva per a la depressió d'Aaron T. Beck et al. afirma: "Els orígens filosòfics de la teràpia cognitiva es remunten als filòsofs estoics". Una cita molt coneguda de l'Enquiridió d'Epictet s'ensenyava a la majoria de clients durant la sessió inicial de la TREC tradicional per part d'Ellis i els seus seguidors: "No són els fets els que ens pertorben, sinó els nostres judicis sobre els fets."

Els acadèmics han assenyalat que les idees estoiques sobre el paper dels judicis en la configuració de les respostes emocionals s'assemblen molt als principis bàsics de la teràpia cognitivoconductual moderna.

• Dossier sobre estoïcisme romà, amb textos de Ramon Alcoberro.